Nom de lloc
Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1187-…
Molí fariner hidràulic, situat al final del carrer del Molí de l’Abadia. El seu rec ha subministrat sempre aigua als horts, adoberies, tints i vapors situats a banda i banda del seu curs. Fins i tot la fàbrica de cal Font (coneguda com a Cal Xavo) utilitzava l’aigua del rec, mitjançant una bomba elèctrica i una canonada d’un quilòmetre i mig.
Tant l’hort com el molí s’anomenaven de l’Abadia, perquè inicialment eren propietat de l’Abadia de Sant Cugat del Vallès. També se’n deia Molí de l’Alert. L’edifici conserva una inscripció de l’abast d’una rierada en una majòlica.
Durant la Guerra civil (1936-39) va ser bombardejat per l’aviació italiana. Sortosament no es va malmetre el Tambor del Bruc, perquè el vailet Joan Soler i Valls l’havia amagat al porxo de casa seva. El Tambor del Bruc, que havia arribat a Igualada el 1894, procedent de Lleida i es guardava a l’altar del Sant Crist a l’Església Gran, va ser llençat al terraplè de la riera el juliol de 1936 i el va recollir un fill del moliner. Els seus pares el van amagar al porxo i no va ser malmès pel bombardeig. Ara està al Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia.
Va moldre gra fins a l’any 1955 i després va ser molí de pinsos d’Emili Grau i Turull i de Joan Guitart i Turull. Va rebre llicència municipal per a fer moure el molí amb un motor d’explosió de 40 HP i el 13-3-1958 l’adquirí Pere Bertran i Rebollo (a) Merdetes de l’Hort del Bertran, que el va destinar a reaprofitament de carnasses, amb el nom de Farines MASPAVI (Josep Mascó i Capell i J. Vinielles i Mata). El 30-12-2000 l’Ajuntament en va expropiar 2.932’12 m2, per a fer-hi el carrer del Rec i la finca del molí va quedar reduïda a 567’38 m2.
Aquest molí va estar actiu fins a mitjan segle XX. La seva bassa s’omplia amb l’aigua del rec i a més tenia una altra sèquia que li portava l’aigua pluvial de tot el Poble Sec i el sobrant dels dipòsits de l’Enxub. Al llarg de tot el passeig Verdaguer, a la banda nord de la via del tren hi havia una gran cuneta que anava recollint l’aigua que baixava dels diferents carrers, fins al dret del Cementiri Vell. L’aigua passava canalitzada sota la via del tren i seguia per l’actual avinguda Pau Casals, travessava, també canalitzada, la carretera N-II, un canal encimentat resseguia el c/ de Badalona, per la banda oriental, fins que arribava al c/ del Molí de l’Abadia, on s’ajuntaven el rec i aquesta sèquia i juntes les dues aigües arribaven a la bassa del molí.
Magí Puig al llibre Renoms igualadins, 1984, a la pàg. 243, recorda: “…abans, l’any que no plovia amb oportunitat, tot anava malament. Hom no s’explica per quina causa s’hi va establir una indústria com la d’adoberia que per a tot necessita del líquid element. És clar que de tant en tant també hi havia un any de pluges ben abundants, que fins i tot feia revenir l’aiguamoll dels Frares. Posats a contar coses d’aquell temps, potser que també aclarim, tan sols sia per a aquell jovent que no ho sap, quina cosa era això de l’aiguamoll dels Frares: es tracta d’una font intermitent, avui desapareguda, situada on ara hi ha el carrer del Doctor Coca; quan la terra estava saturada d’humitat, per mor de pluges abundants, es posava a rajar produint un regueró molt copiós que baixava carrer avall i en arribar al trencall del cementiri girava per l’avinguda de Pau Casals, travessava el passeig i la Soledat, i davallant costa avall pel carrer de Badalona desguassava al rec. Aquest raig durava tres o quatre setmanes, segons el temps que feia i tot d’un cop s’estroncava i gairebé sempre estava anys a tornar a donar senyals de vida.”
El febrer de 1944 va rajar molt abundantment. (JFV)
