Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1856-…
Fins a mitjan segle XX la fàbrica de teixits d’Ignasi Font S.A. era coneguda popularment com a cal Xavo.
Segons Joan Mateu i Bisbal de cal Vidrier la raó d’aquest renom era que en els inicis de l’empresa (1-1-1856) encara es filava a mà, la gent ho feia a les seves cases i anaven a portar les troques als teixidors. La nova empresa Vilaseca y Cia. les pagava a raó d’un xavo cadascuna i per això els va quedar el renom de Cal Xavo. Aquesta explicació del renom difereix d’altres que diuen que el renom era perquè venien la roba a rals i pagaven els teixidors amb xavos.
Inicialment l’empresa estava formada per 4 socis: Martí Vilaseca, Agustí Biosca, Estanislau Tomàs i Oleguer Vilaseca. Estava situada al c/ St. Ferran, 15. L’any 1861 Josep Font i Bisbal va entrar a la companyia que es va anomenar “Vilaseca, Font i Cia.”
El 1892 Ricard Balil i Forés (Barcelona, 25-7-1878) va començar a treballar a l’empresa i va arribar a portar la direcció. Es va casar el 12-5-1907 amb Teresa Font i Bertran (Igualada, 9-11-1885).
A finals segle XIX es va traslladar la fàbrica al c/ del Clos, 39 i 41, fins al c/ de l’Aurora. El 1905 es va comprar la finca de La Torre, que era l’Hort dels Muntadas. El 1914 es va comprar una fàbrica de filats a Torelló i el 1920 una de teixits a Cabrils. El 1976 Hilaturas Gossypium S.A. va adquirir la fàbrica Ignasi Font S.A. Una petita part de l’activitat de cal Font la va continuar l’empresa “Damascotex S.L.” ubicada al c/ Luxemburg, 12, fundada per Miquel Archela i Joan Vaquer.
El llibre Renoms igualadins, 1984, a la pàg. 251, parla sobre la moneda del xavo: “Potser abans de començar caldria aclarir, per a qui no ho sàpiga, que un xavo era una moneda fraccionària de les més petites que circulaven. Equivalia a l’octava part d’un ral, un ochavo, mot que posat al llenguatge popular es pronunciava un xavo.
A cal Xavo, o cal Font, puix que aquest era el seu cognom, fou una de les fàbriques de teixits més importants de les que es van establir a la nostra ciutat, la qual cosa vol dir que havia d’ésser una família de les més riques. Però, tot i la seva riquesa també tingueren fama de ser de les més estalviadores. Hi ha una dita catalana que diu: “L’home que neix per a xavo no arriba mai a quarto”, però en la família de cal Font aquest adagi no tingué confirmació, al contrari, ells van arribar a quarto i molt més amunt i un dels factors fou la bona administració i l’estalvi: allà no es gastava un cèntim que no fos absolutament necessari, més que això; al dir de la gent, cada dia deixaven de tirar una patata a l’olla estalviant així un xavo diari. La veu popular és sempre molt exagerada i, en el nostre cas, pregonava que amb el producte d’aquell estalvi havien pogut aixecar aquella fàbrica fabulosa que donava a quatre carrers. No us sembla que hi havia d’haver altres virtuts a més de l’estalvi?… Si un xavo diari pogués arribar a tant, tothom seria fabricant!…
I amb això ja haureu sobreentès perquè de cal Font en digueren a cal Xavo.”
