Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1800-1930
Antoni Palomas (a) El Trinco. Personatge que formava part dels Diables d’Igualada, però que no solament en formava part sinó que era qui anava per les tavernes a reclutar i a convèncer els possibles aspirants a fer de diables, i a més els ensinistrava.
Era qui escrivia les poesies i els versots que els diables recitarien durant les ballades dels diables, que cada any eren diferents i eren d’actualitat.
Segons ACB (Programa Festa Major 1965), uns dies abans de la Festa Major, El Llacuna tocant el tambor convocava els diables que eren ensinistrats per Antoni Palomas (a) El Trinco, que també escrivia els versos.
Llibre “Renoms Igualadins” 1984, pàg. 227: “No sabríem pas dir perquè li deien el Trinco, ço que sabem d’ell és que caminava coixejant i que fou un tipus molt popular que feia de capitost del Ball de Diables. El ball de Diables era un entremès que rondava pels carrers bo i fent petar coets en les diades del Corpus i de la Festa Major i a més precedia les processons. El Trinco era el que ordenava les evolucions i encenia petards que ell mateix anava repartint i que guardava en la bossa dels trons, la qual mai no abandonava. Portava un galó a la mànega, talment un sergent.
La colla dels dimonis estava formada per una vintena d’homes vestits de vermell, cofats amb un casquet del qual naixien dues banyes; del darrera els penjava una llarga cua i anaven armats amb una maça. Presidia la patuleia el Llucifer, que lluïa unes banyes més llargues que els altres i portava la maça més grossa. Li feien costat, a la dreta, l’Arcàngel Sant Miquel, un minyonet que anava vestit de blau cel, protegit amb un escut i armat amb una espasa; a l’esquerra hi formava la Diablessa que vestia una faldilla d’ample marinyac. La dansa dels Diables era molt senzilla; evolucionaven amunt i avall a toc de timbal i en dues fileres, a curts intervals es paraven i un individu es col·locava al mig del grup brandant la porra amb un coet encés i quan havia petat engegava un predicot.
Però al punt culminant de l’actuació de la Comparsa, era quan feien la figura que titulaven Sota el marinyac: al compàs del tabal que redoblava i ajupits a terra, tots els diables es col·locaven en forma radial. Llavors la Diablessa se’n pujava al mig de la rodona i entaulava un col·loqui amb el Llucifer i el Trinco. Aquest es desfeia en alabances pels reis de l’infern. El Llucifer agraïa la fidelitat del sergent i el nomenava “Primer Borrón”. La Diablessa sobre les espatlles dels dimonis brandava el seu coet que també era més llarg que els altres i petava més fort. I quan els crits dels diables eren més eufòrics sortia Sant Miquel, feia caure la Diablessa sobre els lloms dels mals esperits i tots es dispersaven esparverats…
Com ja hem dit en una altra ocasió tots aquests entremesos procedien d’un Auto Sacramental. Aquest sembla que volia explicar aquell pas de la primeria de la creació, quan els àngels infidels es van rebel·lar i foren precipitats a l’avern infernal. Hem de dir, però, que la versió que ens va arribar a nosaltres estava tan deteriorada que no s’assemblava en res a la seva forma original.
Es va aguantar mentre va poder per pura rutina folklòrica. Als darrers temps ja va deixar de sortir per Corpus i només ho feia per la Festa Major protagonitzat per una colla de tavernaris.
Un dels darrers anys que van actuar els va passar un fracàs que semblava una premonició, vegeu-lo: com hem dit el Trinco portava sempre una bossa penjada a l’espatlla esquerra on hi guardava els coets i amb la mà dreta aguantava la metxa, cremant sempre, per a encendre’ls. Doncs bé, no es va saber per quina causa es va ficar foc dintre de la bossa dels trons que es van posar a petar tots a l’hora, rebentaren la bossa i escampant-se en totes direccions. El pànic va ésser general i restablerta la calma es van veure moltes persones, dimonis inclosos, amb cremades a la pell i boïgues al vestit.
Aquest accident va ocórrer el dia de Sant Faust: mai com aquell any es va poder repetir amb més propietat aquella dita tan igualadina: “El dia de Sant Faust, els diables rebentats”. Tanmateix, però, al cap de poc temps van quedar rebentats per sempre.”
