Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1904-1980
Joan Martí i Llucià (Igualada, 1904 – 1982) dependent del Cinema Mundial.
Li deien el Tapeta, perquè era el noi petit de la nissaga de cal Tapa. Vivia al c/ de St. Antoni de Baix, 10, 2n.
L’empresari barceloní de cinemes Antoni Guiteres (a) Gitano, tenia dos homes de confiança a Igualada. El Joan Domingo i Bisbal (a) Johndobis, per la part administrativa i el Tapeta, que anava a Barcelona a fer la selecció dels films i a més feia tota la feina de distribució de publicitat que realitzava amb una gran eficiència.
Era molt curiós, sempre vestia amb granota i portava boina, però quan anava a Barcelona, cada setmana, vestia impecable i sempre hi anava amb el capell. (JFV)
El llibre Renoms igualadins, 1984, a la pàg. 220, explica una anècdota del Tapeta: “El Tapeta va ésser un personatge molt popular i no pas d’altre temps sinó dels nostres dies. Tothom el va poder conèixer ja que fa ben poc que ens va deixar. Al cel sia! Es deia Martí de cognom i estava llogat a l’empresa dels cinemes de la ciutat. Ell, cada setmana, puntualment, passava el programa pel domicili dels assidus i tots els dimarts de l’any, a les dotze del mIgualadaia estava plantat a la rambla allargant-lo a tothom qui el sol·licitava. La feina que tenia encomanada, la va complir amb l’escrupolositat més estricta i és que això del cinema va ésser la seva afició màxima. Se li va despertar de molt jovenet i aviat va entrar a treballar a la plantilla del senyor Guiteres, el “Caballo Blanco”. que en aquells dies tenia arrendades les sales del Mundial i de l’Ateneu.
Tot just complerts els catorze anys ja va haver de deixar l’escola per a posar-se a treballar, la qual cosa vol dir que el minyó sols va poder tenir una instrucció molt justeta: sabia les quatre regles, llegir i escriure i encara amb dificultats. Incorporat a l’empresa del cinema, treballava amb tanta devoció i encert que el senyor Guiteres aviat li va encomanar la confecció dels programes. I ell sabia harmonitzar tan bé les dues pel·lícules que integraven les sessions que els espectadors sempre sortien complaguts de l’espectacle. Si una cinta era tràgica, la combinava amb una altra d’ambient musical; si era d’aventures, amb una Història sentimental i, quan la pel·lícula base –la bona, com en deien– era flaqueta, aquell dia complementava el programa el programa amb una reposició d’aquelles tan esperades; coneixia el seu públic i el sabia acontentar.
Admirat de tanta dedicació, el senyor Guiteres el va introduir als medis cinematogràfics de la capital. Així cada setmana assistia a Barcelona a les sessions experimentals on la seva opinió era escoltada per tots els circumstants els quals, malgrat les seves limitacions culturals, li reconeixien un instint crític i una intuïció sempre encertada.
Un senyor molt introduït en el negoci del cinema, emparentat amb una família de la nostra ciutat, deia en parlar d’ell: en Martí és ni més ni menys que un diamant en brut, si hagués pogut estudiar batxillerat i periodisme hauria estat el millor crític cinematogràfic d’Espanya.
Ací a Igualada n’hi havia que el tenien per taujà i a Barcelona se li llevaven el barret…
Ningú no és profeta a la seva terra!”
