Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1800-…
Pel Cadastre de 1834 tenim documentat i localitzat Josep Badia (a) Patra, al c/ Concepció, 2.
Eusebi Badia i Gaya (Igualada, 1882) era comissionista i estava casat amb Maria Figueras i Llopart (Pobla de Claramunt, 1897). Era un aficionat colomaire i al colomar del terrat de casa seva, c/ St. Sebastià, 36, hi tenia molts coloms missatgers. Durant la Guerra civil (1936-9) l’exèrcit republicà els va requisar, però com que els coloms només van al seu colomar, van muntar una unitat de comunicacions a cal Patra i soldats republicans en van tenir cura, dels coloms i dels trasllats als punts del front que havien de cobrir.
Forn de cal Patra. El Forn de cal Panadero, tothom en deia el Forn de cal Patra.
El llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 166 ens parla d’aquesta ocupació amb els coloms: “Ningú no sap perquè li deien el Patra, però sí que sabem que fou persona molt representativa en el seu temps. Per això ens ha semblat oportú d’esmentar-lo, perquè evocant la seva figura, evoquem un costum molt característic a la nostra ciutat a la primeria de la centuria present. Ens referim a l’afecció, avui completament desapareguda, de criar coloms que més que afecció es podria qualificar de fal·lera per l’entusiasme amb què la practicaren els nostres avis.
Hem de dir, però, que això no ho podia fer tothom qui volia: s’havia de disposar d’un porxo o terrat ben espaiós on poder instal·lar el colomar. Una vegada construïda la gàbia amb el seu portaló i col·locats els nius, la menjadora i l’abeurador, la resta venia sola, ja que el colom és un animaló molt sociable: aviat s’aparella, aviat pon els seus ouets i aviat vénen els colomins, la qual cosa vol dir que aviat se’n poden tocar els rèdits.
Però el goig de criar coloms no era pas el negoci que es podia fer al vendre’ls. Tot i que els dinerons que se’n treien sempre venien bé, el veritable goig era el de treure’ls a volar.
A cal Patra, com que tenien un porxo ben gran i un bon terrat, també van poder tenir un colomar amb tots els ets i uts. Cada dia, a la caiguda de la tarda, obrien el portaló. Aleshores, els coloms anaven sortint al terrat i a les teulades veïnes. Un cop havien sortit. Un cop havien sortit les bestioles, l’amo, armat armat amb una canya ben llarga, en la qual hi havia un drap blanc sostingut amb un cordill de tres pams començava a fer voltar la canya i a fer voleiar el pelling. Els coloms encisats per la blancor aviat seguien el drap i, ara un, ara l’altre, s’agrupaven tots al volt de la canya, talment una formació militar. I això era el plaer de l’amo, veure aquell vol majestuós, aquell cercle que s’anava eixamplant harmoniosament….
El Patra sempre era dels primers a aviar els coloms, però immediatament, si no ho havien fet abans, sortien els de ca l’Amigó, els de cal Truco, els de cal Tit, els de cal Llenç, etc. Allò era una noble competició sense lluita, sense guanyadors; un estol estimulava l’altre i tots gosaven qui més podia; per als coloms tot l’espai era seu i als colomistes els queia la bava de tanta satisfacció…
Quan havien voltat prou l’amo desava la canya i els animalons tornaven a entrar dòcilment, cadascú al seu colomar bo i parrupejant i esperant l’endemà per a tornar-hi, si no plovia.
Ni nosaltres ni ningú del nostre temps no serem capaços d’entendre la joia que sentien els nostres avis al fer volar els coloms, i és que hi ha moltes emocions que fins que s’han experimentat no se’n pot donar raó. I aquesta deu ser una d’elles.”
