Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1630-…
El renom és un castellanisme
Joan Bonet i Gibert, c/ Manso 28, Barcelona. Morí a Barcelona el 3-5-1965.
Tenia la casa del c/ de St. Sebastià, 32-34. Hi ha un escut amb l’any 1630. A la banda est hi ha les inicials: JB i a l’oest diu: “Reforma 1925”, per la banda de migdia dona a passeig de les Cabres, 16. Va ser el majoral de la nova Diligència el 1960.
A mitjan segle XX, el forn d’aquesta casa era conegut com el Forn de ca l’Alegre. El forner era Lluís Alegre i Torras (Òdena, 1882), el seu fill Àngel Alegre i Tort (Igualada, 1918) escrivent, va ser mobilitzat i destinat a la caserna d’Intendència que hi va haver junt amb l’Hospital de Sang que hi va haver a l’Escola Garcia Fossas. Segons el testimoni de Manuel Miserachs i Codina, un dia l’Àngel Alegre estava tot trasbalsat: havia hagut de formar part del piquet d’execució de soldats republicans que van ser acusats de ser desertors del Front d’Aragó i que van ser executats aquí a Igualada.
El llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 155 ens explica: “De cognom es deien Bonet i el motiu els venia de la fleca que tenien al carrer de Sant Sebastià.
Hom diria amb bona lògica, que li haurien d’haver dit el “Forner” o el “Flequer” i no obstant li van dir el “Panadero”, així en castellà. De què venia això? No ho podem pas assegurar, encara que en tenim una versió força plausible:
En aquells temps (tornem a parlar de la fi del segle) els forners acostumaven a repartir el pa entre els clients que ho solicitaven (encara hi havia molta gent que portava al forn la pròpia farina perquè els fessin el pa). Aleshores les famílies eren més nombroses, els habitatges unifamiliars i la gent sempre tenia les portes del carrer obertes de bat a bat o bé posaven unes vidrieres a l’entrada; de viure en un pis, potser a Barcelona ja s’estilava, però ací a Igualada ni se’n parlava.
Aleshores el repartidor del pa entrava a la casa bo i cridant:
–Ah, Maria…
I de dalt estant responien
–Qui hi ha?
–Porto el pa, deia ell…
Però en el nostre cas, el repartidor era de parla castellana i en dir-li
–Qui hi ha? responia:
–El panadero!…
I com que de forners n’hi havia molts i d’una manera o altra s’havien de distingir, vet ací que el senyor Bonet, per una causa tan accidental, va quedar batejat amb el motiu de el “Panadero”.
Tot i que tenien fama de fer el pa molt bo i la seva clientela era nombrosa i selecta a cal Panadero feien un altre negoci i potser de més envergadura que la fleca: eren tractants de cavalleries i de tartanes. El “Panadero” seguia totes les fires de bestiar de tir i de cavalcadura; tots els traficants de Catalunya i tots els gitanos el coneixien i amb tots feia negocis.
A més de les barates de tartanes i animals, també es dedicava a fer viatges per la comarca i més enllà, i serveis per l’interior de la ciutat, com casaments i bateig. Ja tenim gent llogada per a aquestes feines però el que més s’hi dedicava era un germà de l’hereu, un minyó que es deia Enric, que era força tabalot. Per la feta que us anem a contar, veureu fins on arribava la seva estupidesa: entre els serveis que prestaven a la parròquia, de tant en tant se’ls en presentava un de ben particular, volem dir que quan hi havia un difunt en algun poble de la comarca sempre encomanaven la caixa als bagulaires d’Igualada i aquests, un cop enllestida, la duien a cal “Panadero”. Aleshores, l’Enric que era el que acostumava a tenir cura d’aquella feina, desmuntava els seients d’una jardinera i sobre la plataforma rasa col·locava el bagul i, havent enganxat l’animal, s’encaminava de pressa cap al seu destí.
En certa ocasió va haver de dur un bagul a la Llacuna. Era a l’estiu i a mitja tarda amb una calor que sufocava; passat Miralles, l’Enric en va fer una de les seves: va voler provar com s’estava dintre de la caixa i, talòs com era com era va mirar que l’animal caminés al seu aire i ell s’ajagué dintre del bagul i va deixar caure la tapa procurant que no li quedés tancada amb el baldó. Al cap d’una estoneta, quan ja havia comprovat com reposaven els morts, va decidir de sortir Al moment d’obrir la tapa i incorporar-se, s’esqueien a passar per la carretera dues dones i un vailet i en veure l’Enric que s’alçava es van posar a xisclar esfereïdes i a córrer sense girar-se, senyant-se i persignant-se repetidament…
L’Enric, en arribar a la Llacuna, va deixar la caixa al lloc i a bon trot tornà cap a Igualada. A Montbui es va aturar per a abeurar l’animal, quan un home se li acostà i li preguntà:
–D’on veniu!
–De la Llacuna, respon.
–I no heu sentit a dir res?
–No, no he parlat amb gaire gent. He fet la meva i prou.
–És que per ací al poble de Montbui corre que a Miralles s’ha aixecat un mort de la caixa!…
–Què dieu?
–Tal com sentiu!
L’Enric, rient per sota el nas, va tornar a pujar al carruatge i cap a casa falta gent. Però, en arribar a Igualada, mentre desenganxava ja veu un grup de gent que parlava; s’hi acosta i sent com el que portava la veu cantant deia: –Et dic que sí; que m’ho ha dit un home que diu que hi era: quan anaven a ficar-lo al nínxol, el mort s’ha aixecat i tota la gent que anava a l’enterrament ho ha vist ben clar i espantats s’han posat a córrer. Només ha quedat el capellà que tremolant li ha dit: Què voleu de part de Déu?…
El plaga de l’Enric va pensar:
–Caram, ho expliquen tan bé que gairebé m’ho creuria!…”
