Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1900-1960
Miquel Ball ens explica que: “La Fura venia olives al centre de la plaça”. Però no tenim prou dades per identificar el personatge. Sí que en tenim anotada una anècdota.
El llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 87, ens explica: “La noia a qui després li van dir la Fura era natural del poble de les Piles, un llogarret que hi ha prop de Santa Coloma de Queralt. De molt joveneta va venir a Igualada on els seus pares la posaren a servir; així, almenys, ja tenia assegurats el menjar i l’estada. Però quan va ésser més gran va veure que treballant de teixidora guanyaria més bon jornal i sense pensar-s’ho gaire va canviar de d’ofici.
Al cap d’un quant temps de teixir es va adonar que un minyó força ben plantat se la mirava sempre que es trobaven, i procuraven trobar-se ben sovint.
En una d’aquelles trobades el noi li va demanar relacions i al cap d’un any ja eren marit i muller. Déu va beneir aquella unió amb tres plançons, tres nenes boniques com un pom de flors.
Però en aquest món no tot són flors i violes i un dia atziac es va morir el marit i ella es va quedar vídua.
Com que treballant a la fàbrica no podia tenir cura de la mainada, es va posar a vendre verdura, castanyes i caramels i, pel que es va poder veure aquest negoci li devia anar molt bé.
Ella no sabia de llegir ni d’escriure, però de comptar, encara que fos amb els dits, sí que en sabia: sabia comptar, sabia comprar i sabia a quin preu havia de vendre i, més que res, sabia acontentar la parròquia.
En contemplar la seva prosperitat, la gent parlant d’ella solia dir:
–És una fura, és una fura!…
I veritablement va demostrar que era una Fura –així amb majúscula– puix que a l’any 1902 es comprava una casa al carrer de Sant Roc i en donava cinc-cents duros!…
Heu pensat quant representen, avui, aquests cinc-cents duros?…
Quina Fura!…”
