Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1906-1990
També ho trobem escrit FULLETO
Antoni Ferran i Aguilà (Barcelona, 1878), paleta.
Casat el 8-5-1904 amb Maria Mestres i Corrons (Igualada, 1884), filla de cal Benet Llauner. Van tenir tres fills: Rafael (Igualada, 1907), paleta, Josep (Igualada, 1909), paleta, i Anton (Igualada, 1911) pastisser.
Segons els padrons municipals el Folleto havia nascut a Barcelona, però la família deia que havia nascut en un poblet de la Noguera i junt amb altres nois havien anat a Barcelona. L’origen del seu renom va ser a causa d’una vaga, però devia ser anterior a 1919, perquè Antoni Dalmau ha trobat el seu renom al llibre de socis C. C. Apol·lo de 1909.
El llibre Renoms igualadins, 1984, a la pàg. 83 ens explica la seva història: “Mentre va durar la primera guerra mundial ací a Igualada es va treballar de valent en totes les professions. Els blanquers guanyaven tant com volien i al seu darrera tots els oficis van anar bé, majorment els de la construcció. Aleshores va venir de Barcelona un jove paleta que es deia Antoni Farran. Era molt hàbil, molt treballador, i el xicot tenia ganes de guanyar alguna pessetona.
Es va posar a treballar a jornal per un mestre d’obres que en aquells moments tenia més feina de la que podia fer, per la qual cosa el nou fadrí va ésser, com si caigués del cel per aquell mestre enfeinat.
Entre les obres que l’amo havia de fer hi havia l’enrajolat del saló central de l’Ateneu, feina que havia d’estar enllestida per a la propera Festa Major. El mestre d’obres no sabia com sortir de tants compromisos i aquesta va ésser bona ocasió per al nostre jove paleta. I endevinant els maldecaps de l’amo es va oferir per a enrajolar aquell saló a preu fet i en pocs dies. L’amo va acceptar la proposta molt amatent puix així podria sortir d’aquell tràngol. Tant bon punt van quedar entesos el minyó es va posar a la feina ajudat de cinc manobres i fent jornades tan llargues com podia.
Entre la gent de l’ofici aviat va córrer la nova i com sia que a l’Ateneu podien entrar lliurement tots els socis, molts paletes van poder contemplar la forma com el minyó portava la feina. Hi va haver vespres que alló semblava un espectacle. Ell anava fent, lleuger però sense immutar-se, i va executar el treball amb un procediment desconegut fins aleshores en la nostra ciutat: se’n deia enrajolar a l’estesa i se’n feia molta més via que en la forma tradicional. En pocs dies es va treure la feina dels dits i de moment es va acceptar com a ben feta. Algun competidor, però, va dir maliciosament que aquell enrajolat no duraria; ell, en saber-ho, responia amb molt d’aplom, que duraria més que cap dels presents. I va tenir raó, puix que al cap de seixanta anys i escaig encara s’aguanta ben ferm.
Fins ara sols hem fet la presentació del personatge. Anem a veure l’origen del seu motiu:
El Ton Farran va continuar treballant ací a Igualada i ho féu amb diferents mestres d’obres. Així les coses, es va presentar aquell conflicte laboral que se’n va dir el lock out i que va consistir en una negativa per part dels amos a donar feina als treballadors. Fins aleshores els obrers havien fet moltes vagues: ara, doncs, tocava als patrons fer la vaga seva. I vet ací que totes les empreses de la província es van posar d’acord i fàbriques, tallers i obres restaren inactives durant onze o dotze setmanes.
Al veure que la cosa anava llarga, les societats obreres es reunien de tant en tant i tothom proposava solucions; uns eren partidaris de negociar; altres d’aguantar fort i així anaven passant els dies sense que s’hi veiés una solució immediata. Fou en una d’aquestes reunions que el Ton Farran va presentar una proposta: ell sabia que hi havia propietaris als quals convenia acabar les obres que tenien empantanegades pel lock out i va proposar de redactar un escrit –un folleto, en deia ell– i trametre’l als propietaris amb l’oferta per part dels treballadors d’acabar les obres. La proposta va ésser discutida però pocs la trobaren viable. Ell insistia, parlant i tornant a parlar del folleto. Tant i tant ho va repetir que en endavant tothom li va dir el Folleto. I per aquell renom el van conèìxer sempre més i per aquest renom hem conegut els seus fills fins a l’actualitat.”
Aquest escrit relata exactament l’enrajolat del vestíbul i també sembla cert la circumstància de l’origen del renom, però potser va succeir a Barcelona on va estar treballant fins els 26 anys. Va venir a treballar en la construcció de la casa de Marià Munguet i Mullerat, projectat per Pau Riera el 1901 al c/ Argent, 30. El 1908 ja constava com a contractista d’obres amb anunci, pàg. 105, del Centenari de la Jornada del Bruch. 1908. (JFV)
