Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1840-…
Pere Moncunill (1821-1886), corneta dels carlins i després Febres Carboner.
Marià Moncunill i Basas (a) Febres Graner (Igualada, 1834), casat amb Serafina Gabarró i Vila, vivien i tenien la graneria a c/ Soledat, 41. Eren pares de Josep Moncunill i Gabarró (Igualada, 2-2-1868 – 1-10-1946) Febres Pintor, casat amb Florentina Torres i Argelich (Orpí, 25-3-1885).
Aquests van ser pares d’Antoni Moncunill i Torres (a) Febres Pintor (Igualada, 8-6-1903), casat amb Josefa Claramunt i Argelich (Igualada, 30-8-1908). Antoni Moncunill era un dels dansaires de “L’Esbart Dansaire d’Igualada” que digits per Josep Zaldívar, de l’Esbart Folklòric de Catalunya, van debutar a l’Aplec de la Sardana el dilluns de Pasqua de 1926 a La Sala.
També s’aplica aquest renom a tots els membres de la familia. Els Moncunill descendeixen de Fals, municipi de Fonollosa (Bages) i han pogut seguir la seva genealogia fins l’any 932.
Per altra banda, al Padró d’habitants de 1877, al barri de St. Agustí, hi ha Jacint Febres, amb el nº 283, pàg. 30, amb domicili al c/ de St. Agustí, 78.
Al llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 78: Antoni Moncunill Torres (a) el Tonet Febres conta tota la història del seu llinatge: “El primer que va ostentar el renom de Febres fou el meu besavi, en Pere Moncunill (1821-1886). L’origen és el següent:
Quan el meu besavi comptava setze anys, la guerra ja en feia tres que durava. El rastre de misèria que anava deixant era desolador. Els pagesos deixaven de sembrar les terres perquè ningú no sabia qui en colliria el fruit. Els guerrillers carlistes es presentaven allà on menys s’esperava. Amb un panorama així, ja es pot endevinar que era més abundant la gana que el menjar, i els mitjans amb què comptava el Peret per afanyar-se un mos de pa eren cada dia més escassos. La seva pobra mare, vídua, ja feia tot el que podia, però ell, un bordegàs en la flor de la creixença, mai no es veia tip, i un dia, entabenat per un company més grandassot, va i s’allista voluntari dels “facciosos”; així, almenys tenia assegurat un plat de “ranxo” cada dia.
Es va enrolar a la partida del Carrascla, que en contemplar-lo tan jovençà, encara que era molt cepat, va manar que l’ensinistressin en la trompeta, i com sia que va demostrar molta destresa en l’aprenentatge, en poc temps es va poder veure el Peret convertit en cornetí d’ordres. Sempre anava al costat del “quefe” i complia el seu comès amb tanta lleialtat que el Carrascla el tenia gairebé com el seu fill. La guerra encara va durar dos anys i mig, en el curs dels quals aquell marrec es va convertir en un minyó de molt bona planta.
El dia 31 d’agost de l’any 1839 s’abraçaven a Vergara els generals Maroto i Espartero, proclamant amb aquest gest la fi de la contesa: tots els rebels serien amnistiats a condició que reconeguessin la monarquia liberal i deposessin les armes. La gent celebrava la notícia amb joia. El Carrascla, però, ni estava d’acord amb els generals ni va voler passar per aquest rebaix, i sense intenció de deposar les armes, juntament amb uns quants addictes, va continuar emboscat a la muntanya. I en Peret tampoc no va voler deposar la trompeta, i va restar al costat del “capitost”, atent a les seves ordres. La vida de bandolers no els devia anar gens bé, puix els més vells, entre ells el Carrascla, van anar a fer de pastor a la Cerdanya, i els més joves que van restar ací es van haver de dedicar al contraban per a subsistir. Prop de Solsona, en una casa isolada, hi tenien la “lloca”, i ells, mig de dia i mig de nit, intercanviaven gèneres de França cap a Espanya i viceversa, i així anaven malvivint. Un dia es van veure sorpresos per una colla de mossos, i cames ajudeu-me es feren escàpols boscos endins. Com que coneixien el terreny pam a pam, i era el caient de la tarda, es van poder amagar en una cova molt dissimulada on van restar tres o quatre hores per despistar la Força. Fatigats de córrer i amb la calor de l’estiu, tenien una set que els abrusava. Ja portaven la cantimplora, però se’ls va acabar primer l’aigua que la set. Aleshores el meu besavi va descobrir un clot d’aigua i en begué per a calmar la xardor. El que no van veure amb la foscor del capvespre va ésser que aquella aigua estava plena de cucs, i al cap de poc temps va caure malalt de les febres palúdiques. I segons deien els seus companys, quan li venia l’atac tremolava d’una manera tan espectacular que en endavant li van dir el FEBRES, i sempre més li va quedar aquest renom. Aquest meu besavi va ser després carboner; el meu avi Marià Moncunill va ser graner, i el meu pare Josep Moncunill ja va ser pintor.”
