Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1900-1950
El llibre Renoms igualadins el cita a la pàgina 76, no en diu el nom, però sí que el situa a l’any 1929.
Aquesta és la història que explica: “Tot i que era fill de casa bona va descendir fins a captaire. La seva família per embats de la fortuna va anar de menys i quan ell va quedar amo del poc que restava ho va dilapidar tot. A la flor de l’edat, sense ofici ni benefici ni ganes de treballar, es va abandonar de tal manera que, com dèiem, va acabar fent vida de pòtol.
Vivia amistançat amb una dona la qual podríem dir que fou la veritable protagonista de l’anècdota que ens disposem a contar:
Gairebé fins que va esclatar la guerra civil, ací a Igualada hi havia algunes cases riques que un dia a la setmana i a una hora convinguda, donaven una almoina de dos cèntims a tots els pobres que hi acudien. El Fanfregona, però, pel fet que molta gent sabia qui era es donava vergonya de posar-se a la corrua de pobres que anaven a cercar la caritat. Així que, a part de robar fruita i alguna hotalissa i,s’esqueia, un conill o alguna gallina, es pot dir que vivia a l’esquena de la seva amistançada.
Un bon dia que aquella dona es trobava a la filera de captaires per a recollir els dos cèntims. En arribar el seu torn, la mestressa de la casa que els lliurava l’almoina li va dir:
–Vós, aquí teniu un ral i no torneu més a casa.
–Ai!, per què senyoreta?…
–Perquè m’han dit que us esteu amb un home en una barraca al Pla de les Gavarreres i jo no vull ajudar segons qui. –Ai, pobra de mi!… Això, senyoreta, li ho ha dit alguna xafardera que em vol mal o potser es mor d’enveja i de gelosia…
Aleshores, la dona, en veure que la senyoreta restava seriosa sense dir-li res, com si intentés de justificar-se va exclamar:
–Potser sí, senyoreta, que algun dia hem fet alguna cosa que no està prou bé, però pensi que nosaltres, pobres de nosaltres, no podem anar mai al cine ni tenim “arràdio” ni res!… Què vol que fem, doncs?…
Això passava l’any 1929.”
