Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1880-2000
Acreditada merceria, c/ del Born, 7 i c/ Nou, 50, regentada per Ignasi Castelltort i Llambès (Igualada, 11-3-1883 – 11-9-1967). Era fill d’Ignasi Castelltort i Cardona (a) A cal Senyor Magí (Igualada, 26-12-1851 – 1921) i net de Magí Cardona i Guixà (a) Senyor Magí (Igualada, 28-10-1817).
Segons Miquel Ball: “Cal Fanalé va començar en una botigueta adossada a l’Església Gran, a tocar del baptisteri i del campanar”.
Aquesta botigueta la devia obrir, cap a 1910, Pau Jaume i Armengol (Igualada, 1849), fill de Joan Jaume i Serra (Igualada, 1828), fabricant. L’esposa del Pau era Maria Soteras i Borràs (Igualada, 1850) i vivien a la travessia de St. Jaume, 6.
Pel Padró d’habitants de 1920, seguien pagant la contribució a nom de Pau Jaume i Armengol, però ja vivien al c/ del Born, 21 (ara Born, 7).
El renom de Cal Fanalé, corresponia a Pau Jaume i Armengol que venia fanalets tancats amb vidre a la travessia de St. Jaume, 6.
Al c/ del Born, 21 hi havia la barberia de Faustino Gimènez Sorte (Trevago, Sòria 1823), el qual va vendre la seva casa a Ignasi Castelltort i Llambès que era el tercer fill de l’adrogueria de Cal Senyor Magí. Aquest es va casar amb Encarnació Jaume i Soteras (Igualada, 1886 – 23-1-1948) i van tenir els fills: Àngela (17-7-1908), Encarnació (30-11-1911), Ignasi (7-1913), Rosa (6-1915), Antònia (26-9-1916), Joan (26-11-1918) i Josefa (11-1920).
El noi gran Ignasi Castelltort i Jaume, casat el 1946 amb Nativitat Subirana va residir a Barcelona on va destacar en imatgeria religiosa i el seu fill Ignasi, en modelatge de jugueteria, treballant per la casa Exin.
L’agost de 1991 la Merceria Fanalé va tancar les portes i al seu lloc s’hi va traslladar la Casa Victòria (a) Ca la Victorina d’Eulàlia Pujol i Roma. (JFV)
El llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 75 ens explica més detalls: “El renom de Fanalé no hi ha cap dubte que ve d’una persona que construïa fanals o bé d’aquells que tenia encomanada la feina d’encendre’ls i apagar-los. Aquest motiu, ací a Igualada, actualment l’ostenta des de fa molts anys un establiment dedicat a merceria. Hem de creure, doncs, que o el van heretar d’un avantpassat que havia tingut aquest ofici o bé que pel fet d’haver ocupat la casa on hi hagués hagut un fanaler, la gent per rutina els hagués anant anomenant amb aquest motiu.
Els que comencem a ésser vells encara recordem els fanalers de professió. En tenim ben present un que no sabem de cert si li deien el Barrina o si era casat amb una noia de Cal Barrina.
La feina del fanaler consistia a encendre els fanals abans de fer-se fosc. Ací els fanals eren de gas, perquè heu de saber que Igualada va ésser una de les primeres poblacions de Catalunya on hi va haver fàbrica de gas. Era el 1856 quan va ésser instal·lada i des d’aleshores els carrers i les cases foren il·luminats amb aquest sistema.
El fanaler, doncs, per a acomplir la seva feina anava armat d’una canya americana d’uns dotze pams d’alçada al cim de la qual hi havia un ganxo de ferro i una flameta encesa. A l’entrada de fosc, el nostre home començava per un cap de la ciutat a encendre fanals: amb el ganxo obria l’aixeta, apropava la flameta al broc, l’atiava amb una manxada d’aire, que produïa apretant una pera de goma, i el llum quedava encès. Anava repetint l’operació caminant lleuger amb la canya al coll, talment un guerrer amb la seva llança.
A matinada, de la fàbrica estant, apagaven tots els fanals, però ell més tard tornava a fer la ronda bo i tancant totes les aixetes, per tornar-les a obrir al vespre.
Aquest fanaler que vàrem conèixer era un home molt trempat. Tot fent broma amb les amistats sovint solia dir:
–La meva feina és com la de les llevadores. Tant elles com jo ajudem a donar llum!…”
