Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1870-1900
Tenim diverses informacions no sempre clares sobre aquest renom.
En primer lloc, Josep Ros, casat amb Caterina Malet. Vivien al c/ St. Faust, 2.
Joan Ferrer Farriol en parla: “…el cabdill carlí Castells prendria per força l’home de la Caterina, anomenat Josep Ros (a) Fal·lerota.” (any 1872).”
Per altra banda, el Diari d’Igualada del 24-4-1933 publica que: “Ha mort Joan Morera (a) Fal·lerota (1873 – 23-4-1933). En aquest cas, el Fal·lerota no tindria el cognom Ros, sinó Morera.
El llibre Renoms igualadins, 1984, pàg.74, explica dues anècdotes: “El Fal·lerota i el Llufín eren dos bons amics, però més borratxos que el vi. Bons treballadors, no es ficaven mai amb ningú; la seva dèria era només el vi. Explicarem d’ells dues anècdotes de les moltes que en foren protagonistes.
Una matinada que anaven ajudant-se l’un a l’altre, decidiren anar-la a dormir a casa d’en Fal·lerota. Dit i fet, després de molts treballs aconseguiren obrir la porta del carrer, pujaren l’escala i es posaren vestits al llit; abans tancaren les finestres perquè ningú no els molestés, i a dormir s’ha dit. El Llufín es lleva per fer les seves necessitats; el Fal·lerota es desperta i li pregunta:
–Que ja és de dia?…
El Llufín obre el porticó del que es creu que és la finestra, ho veu tot fosc, i li respon:
–Dorm, dorm, que encara és de nit.
I continuaren dormint Déu sap l’estona. Això es va repetir diverses vegades, fins que al final es decidiren a obrir tantes portes com trobessin, perquè els estranyava molt que trigués tant a sortir el sol. Llavors es van adonar que eren les vuit del vespre i que el sol se n’anava a la posta. Es llevaren i se’n van anar tot seguit a la taverna, i en entrar-hi els preguntaren:
–On us heu ficat, que no us hem vist en tres dies?…
Es miraren estranyats i esclafiren a riure.
–Sabeu on érem?… Doncs a dormir, ja que ens ficàrem al llit el diumenge passat a les tres del matí, i ens hem llevat no fa gaire estona. Així és que hem clapat tot el diumenge, el dilluns, el dimarts i part del dimecres.
Contaren que, pel que es veu, cada vegada que es creien obrir la finestra el que obrien era la porta de l’armari. Foren la riota de tots els de la taverna i els pagaren un porró de vi.
Una nit que, com de costum, anaven bastant alegrois, en Llufín diu a en Fal·lerota:
–Tu crida com jo ben fort: foc! foc!…
Així ho feren fins que tingueren tot el veïnat esvalotat.
–On és el foc?… els preguntaren.
–A la bassa del Molí Nou, i l’apaguen amb aigua, contestaren.
I cames ajudeu-me, per no rebre una pallissa.”
