Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1850-2017
Antoni Soler (Igualada, 7-1-1854) teixidor, casat amb Àngela Casas (Igualada, 8-1-1862). El seu fill era Joan Soler i Casas (Igualada, 17-3-1885).
A mitjan segle XX, van ser molt populars els fills de Joan Soler i Casas, a tots se’ls coneixia com El Trompes. Antoni Soler i Rubinat (Igualada, 1907 – 5-9-1977) va ser periodista i d’ell s’explicaven un munt d’anècdotes. El seu germà petit Jordi Soler i Rubinat (Igualada, 31-1-1927) c/ Aurora, 36, casat amb Lurdes Orga i Jaume, va ser el darrer Trompes. Laboralment feia el manteniment del primer ordinador (cervell electrònic) que hi va haver a Igualada.
Al llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 229 parla d’una anècdota referida al Trompes: “En certa ocasió el Trompes va fer un viatge a Lourdes. El xofer de l’autocar, en un indret del recorregut, es va confondre de carretera i arribà a un lloc desconegut, on decidí demanar informació per tal d’orientar-se. Aleshores el Trompes, que sembla ser que tenia algun coneixement de la llengua francesa, s’oferí per fer d’intèrpret i va anar a parlar amb un gendarme. Aquest després d’escoltar-lo, amb veu forta, que tothom de l’autocar va poder oir, li digué:
–Vous avez trompée la route!
La similitud de la paraula francesa amb el seu renom, va fer que algú de l’autocar comentés:
Fins a França i tot el coneixen pel Trompes!
El renom del Trompes el devia heretar dels seus majors. Es deia Antoni Soler i era paleta d’ofici. Però, és clar, l’ofici de paleta, per un home d’aspiracions com ell era molt poca cosa: s’ha de tenir present que la feina de paleta era molt temporal. Es pot dir que només treballaven a l’estiu i encara més d’un dia havien de plegar per causa de la pluja i, en aquells dies quan no es treballava no es cobrava. Així doncs, tot ço que havien guanyat en els dies llargs, s’ho menjaven durant l’hivernada i mai no podien arraconar cap quarto. Això féu que el nostre home cerqués una forma de vida més regular i, valent-se d’alguna amistat influent, després de la guerra civil, va poder entrar a la plantilla de “Riegos y Fuerzas del Ebro”. Aquell ja era un salari més estable.
Els amics i els parents el felicitaven bo i recalcant els seus avantatges. Aquell era un jornal en el qual mai no plovia; cada mesada cobrava el mateix i això era un factor molt digne de tenir en compte per un treballador.
L’Antoni Soler, doncs, ara ja es movia amb molta més seguretat que abans i podia satisfer alguna de les seves fal·leres. I una de les fal·leres que sentia era el periodisme, per la qual cosa no va parar fins a poder ésser corresponsal del “Diario de Barcelona”. Amb aquest nomenament va aconseguir una credencial de repòrter amb la qual es ficava per tot arreu, especialment a les rodes de premsa que acabessin amb un “vino español” perquè, si el vi li plaïa, molt més li agradaven aquelles pastes que l’acompanyaven, fossin seques, fossin tendres.
No se li pot negar, però, que també era força diligent en trametre les seves cròniques per tal que poguessin ésser publicades en hora oportuna; tan diligent era que a vegades ho fou massa: ens referim a una ocasió que, per cert, no fou l’única, en la qual el xicot pecà per un excés de zel. Era la Setmana Santa i per tal que la seva correspondència pogués aparèixer al Diari el dimecres següent, en ésser dissabte ja la va enviar. Ressenyava en la mateixa el lluïment i devoció de les funcions del Dijous i Divendres Sant i la Vetlla Pasqual. Remarcava la gran concurrència al popular “Aplec de la Sardana” i s’esplaiava reportant l’esplendor de la diada del Sant Crist, corol·lari de la Pasqua igualadina. Parlant de l’Ofici deia que a la Basílica no hi cabia ni una persona més i ponderant la Processó de la tarda remarcava aquelles interminables rengleres d’homes amb el seu brandó encès: dues mil atxes!, deia, acompanyaven la Sagrada Imatge del Sant Crist…!
Tot això ressenyava la seva crònica i això era el que acostumava a passar cada any. Però aquella vegada no fou així: un copiós xàfec de primavera va impedir que sortís la Processó de la tarda i el Trompes va patinar. És clar que aquella patinada no va transcendir fora d’Igualada i la relliscada va quedar entre nosaltres.
Assenyalàvem suara les fal·leres del Trompes i tan sols hem parlat del periodisme; però ell en tenia d’altres, el Trompes era polifacètic. A més de l’afecció a les lletres cultivava l’art de Talia, practicava la fotografia, formava part del Cos de Portants i darrerament se li havia desvetllat una gran afecció al cinema, però no com a espectador, no, sinó com a actor.
Vet ací que es va assabentar que un grup d’igualadins es proposaven rodar una pel·lícula i ja me’l teniu buscant la manera de prendre-hi part. La seva oferta va ésser acceptada i li fou assenyalat un paper de captaire. La pel·lícula que filmaven representava la història d’un barret, un capell que passava de mà en mà, és a dir, de mà en mà no, de cap en cap, i en un dels moments de la seva història, el susdit barret va fer cap al cap del captaire que interpretava el Trompes. L’escena passava en el pont de can Mateu del Pas i el nostre home, el dia convingut, es va presentar vestit de captaire amb tanta propietat, tan ben espellingat i apedaçat, tan ben equipat i caracteritzat que fou l’admiració de tots els circumstants, perquè el Trompes semblava un captaire de debò. Com sia que no podia anar pels carrers d’Igualada vestit d’aquella manera, es va reunir amb la colla per mitjà d’un taxi. El contrast encara va donar més relleu a la seva figura: un captaire baixant d’un cotxe…! Vet ací que s’esperava per a rodar les seves seqüències assegut en un dels matacans del pont quan tot d’una es presenta un captaire autèntic. Aquest, en veure tot aquell rebombori de gent i la màquina de filmar sobre els tres peus es va aturar. En adonar-se del Trompes s’hi acostà bo i pensant que era com ell, un captaire curiós. Però en arribar a la seva vora se’l començà a mirar de cap a peus i notant en ell una cosa estranya endevinà tot el “tinglado”:
–Em sembla, mestre, digué, que vós no sou del meu gremi.
–Com ho sabeu?, repon el Trompes.
–Ho sé, perquè féu molta olor d’aigua de colònia i els captaires no en gastem d’aquestes potingues. I si el cine retrasmetés les olors tampoc no enganyaríeu ningú.
I tot allunyant-se botzinejava:
–Ai, Senyor, quin món de mones, els que poden anar vestits com cal, volen anar de pòtol. Hi ha gent que sembla ben bé que estiguin trompes!“
