Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1920-…
Pastisseria del carrer del Roser, 17.
El renom ve del nom del pastisser que la va construir, es deia Alexandre Vinyals i Martí (Igualada, 1860), pastisser. Casat amb Felícia Dalmases i Morral (Esparreguera, 1866), el seu fill Alexandre Vinyals i Dalmases (Igualada, 1-1-1890) pastisser, casat amb Laura Baliu i Cañellas (Barcelona, 7-1-1904).
El 1936 regentava la pastisseria Josep Targarona i Clos (Barcelona 1873). El següent pastisser va ser Josep Guasch. Aquesta pastisseria que porta el nom Targarona, té un sostre pintat pel pintor Galtés, actualment ha estat ampliada per la banda est, incorporant a la pastisseria els baixos de la casa al c/ Roser, 19.
El llibre Renoms igualadins, 1984 a la pàg. 249 ens explica una anècdota de la pastisseria: “Era una pastisseria del carrer del Roser que encara existeix avui amb una altra nominació; tot i els anys que han passat la gent vella del veïnat encara en va dient Cal Xandri.
El renom els venia del fet que tots els hereus de la casa es deien Alexandre, norma seguida per moltes generacions. El darrer hereu es va casar amb una noia de ca la Gitana Blanca i no van deixar descendència. Cal Xandri va ésser una de les primeres cases de la ciutat que van instal·lar el telèfon. Per aquesta dada ja podeu deduir en quin temps passava l’anècdota que us anem a contar. En aquells dies, Igualada, com si no es recordés de la seva categoria de ciutat, es comportava com un poble. Vet ací, doncs, que una colla de plagues es van servir del telèfon per fer una broma al Xandri i van esperar el dia dels Innocents perquè aquell dia no venia d’una ensarronada.
La conversa telefònica va ésser així:
–Riiiiiiing, va sonar el timbre.
–Digui’m…
–Que és a cal Xandri?…
–Sí, què voleu?…
–Voldríem saber si teniu merengues.
–Que en voldrien moltes?…
–En teniu una dotzena?…
–Sí…
–Potser fins i tot dues dotzenes?…
–Sí, sí, potser encara més…
–Doncs mirin que no se’ls esclafin…
Es va sentir una riota per l’auricular i van penjar.
El Xandri va dir:
–Quina poca-solta!…
La vella de la casa, que ja tenia el telèfon a contra cor, en saber-ho va afegir:
–Vet ací perquè servirà aquest trastot!…
Al cap de poca estona mirant al carrer per darrera les vidrieres van veure passar una dona carregada amb una cistella que portava una llufa de paper penjada a les faldilles. Aleshores hi van caure: era el dia dels Innocents i això els va fer passar l’ennuig.
El Xandri, tot i que no ho podia assegurar, suposava de qui hauria vingut la broma de les merengues i per a venjar-se’n, el vespre del mateix dia també va despenjar el telèfon i va demanar a la central que el posessin en comunicació amb la suposada casa del bromista del matí. Si s’equivocava no vindria d’una enganyifa més aquell dia;
–Riiiiiiing…
–Digui, digui…
–Que hi ha algú a baix, a l’adoberia?…
–No, ja fa estona que n’hem pujat.
–Així no saben res?…
–No, què voleu dir?…
–Que se us cala foc!…
–Foc dieu!… On?
–A baix, al pou!…
Així passaven els igualadins d’antany el dia dels Innocents, plantant llufes i dient mentides, això quan ja havia declinat molt aquella festassa d’altre temps que el Cerverí feia el sermó.
(Vegeu el renom Cerverí).”
