Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1850-1930
Bonaventura Catarineu i Castells (1835 – 19-1-1913), banquer, (va regir personalment la Banca Catarineu).
Era fill de Miquel Catarineu i Pallaroles d’Arenys de Mar (morí el 1865) i d’Àngela Castells i Planas (morí 7-3-1852). Estava casat amb Miquela Barral i Tapiol. Domicili c/ St. Bartomeu, 4.
Ventureta és el diminutiu de Bonaventura, però per la seva militància carlista, que defensava el catolicisme més conservador, ratllant al fanatisme, el seu renom no era pas usat amb admiració.
El llibre Renoms igualadins, 1984, a la pàg. 241 explica: “El cognom de la família era Catarineu i tenien establerta una casa de banca, però com sia que un avantpassat, potser el fundador del negoci, de nom de pila es deia Bonaventura, ja van quedar batejats tots els successors amb el renom de Ventureta. Així, cal Ventureta va ésser durant molts anys la banca dels igualadins.
Ja hem dit que a les acaballes de la centúria passada, Igualada era un poble on tothom es coneixia, però el Ventureta, si bé sabia qui era la gent per la seva fesomia, amb un cop d’ull en tenia prou per prendre la mida de la seriositat i solvència de qualsevol individu. Per això va promocionar tants negocis, especialment els fadrins de la comarca que venien a la vila per a fer de blanquer; tot seguit que havien après l’ofici ja es posaven a obrar un “adob” pel seu compte i el Ventureta, a l’hora que els animava a treballar més, els fiava un altre adob i un altre i un altre… Ell els venia els cuirs, els comprava la sola i tots dos hi feien el seu negociet.
Però això sols era un aspecte dels negocis del Ventureta i un aspecte menut, ja que ell realitzava tota mena d’operacions bancàries, descompte de lletres, transferències, etc., ell ajudava els comerciants, administrava els capitals dels que vivien de renda, és a dir, ell era el conseller i el banquer de tota la gent de la ciutat.
Ell fou, junt amb el Xavo, el Pasqual, el Roig, el Colaferro i d’altres, el promotor d’una aventura financera els protagonistes de la qual foren gairebé tots igualadins. Fou un afer que va aixecar molta polseguera a les acaballes de la centúria passada. La cosa anà així:
Vet ací que un dia, un senyor enginyer que es cognominava Carsi, sense que ningú li encarregués, es va posar a fer un estudi dels terrenys d’Igualada i dels seus voltants. Acompanyat d’un ajudant va resseguir i observar tots els paratges de la contrada, feina que va durar qui-sap-los dies. El nostre enginyer, en els seus moments de lleure, freqüentava el Casino dels senyors, i com sia que tenia una conversa molt agradosa, aviat va fer amistats.
En certa ocasió, reunits en tertúlia uns quants amics, un d’ells, assabentat de les activitats de l’enginyer, li va preguntar on conduïen les seves observacions i ell llavors va parlar de la possibilitat que, en el subsol d’Igualada, podia passar-hi un riu d’aigua artesiana. Va demostrar molta erudició en la ciència orogràfica i hidrogràfica i observant els sinclinals i els anticlinals afirmava que els seus estudis l’havien portat al convenciment que del riu subterrani de què els parlava, si es perforés la terra, n’emergiria un copiós raig d’aigua potable, que arribaria per la seva força a deu o dotze metres d’alçada.
Aquesta conversa va tenir molt ressò, tant fou així que les forces vives aviat es van interessar per a portar a cap tan bell projecte. Es va constituir una societat anònima per a l’explotació del pou artesià i es van emetre un bon paquet d’accions d’un valor ben assequible, per tal que tothom hi pogués col·laborar. El Pou Artesià, doncs, va ser obra de tota la ciutat, d’aquella població assedegada que amb gran esperança veia en l’operació el remei de tots els seus mals.
Per a poder fer moure tant capital com requeria l’empresa, es va haver de comptar amb un banquer i, qui més idoni per aquesta tasca que el Ventureta? A cal Ventureta, doncs, és on es negociaven les accions i on estaven domiciliats tots els pagaments.
Tot i que el Catarineu també fou accionista i promotor de l’Anònima, ell no va ser pas tenidor de gran nombre d’accions. Els banquers acostumen a ésser cautelosos amb els negocis amagats i ell, com a bon banquer no hi va arriscar cap capitalàs. I no perquè l’afer no fos interessant, que ho era molt. Hem de tenir present que Igualada sempre s’ha ressentit de la manca d’aigua. La gent d’ara no se’n fa càrrec perquè el problema avui no és tan agut; la societat Aigües de Rigat l’ha trampejat bastant bé, però abans, l’any que no plovia amb oportunitat, tot anava malament. Hom no s’explica per quina causa s’hi va establir una indústria com la d’adoberia que per a tot necessita del líquid element. És clar que de tant en tant també hi havia un any de pluges ben abundant, que fins i tot feia revenir l’aiguamoll del Frares.
Posats a contar coses d’aquell temps, potser que també aclarim, tan sols sia per aquell jovent que no ho sap, quina cosa era això de l’aiguamoll dels Frares: es tracta d’una font intermitent, avui desapareguda, situada on ara hi ha el carrer del Doctor Coca; quan la terra estava saturada d’humitat, per mor de pluges abundants, es posava a rajar produint un regueró molt copiós que baixava carrer avall i en arribar al trencall del cementiri girava per l’avinguda de Pau Casals, travessava el passeig i la Soledat, i davallant costa avall pel carrer de Badalona desguassava al rec. Aquest raig durava tres o quatre setmanes, segons el temps que feia i tot d’un cop s’estroncava i gairebé sempre estava anys a tornar a donar senyals de vida.
De les trifulgues domèstiques que ocasionaven les sequeres ja en parlem en algun altre lloc del llibre, ja hem assenyalat com s’assecaven els pous i com es racionava l’aigua potable tancant les fonts públiques, per la qual cosa els trastorns casolans eren arreu. Però el gran problema era per als blanquers. Aquests s’havien de fer portar l’aigua en bótes i no cal que diguem que els sortia molt cara, puix que en consumien molta.
No hem de trobar, doncs, gens estrany que el dia que es va parlar d’un riu subterrani d’aigües artesianes tothom aixequés les orelles, puix que la troballa d’aquesta aigua representaria la riquesa d’Igualada.
Es va organitzar la societat i els treballs començaren immediatament. El lloc que es va escollir per a operar va ser el camp del Calsina en el qual aviat es va notar molta mestrança de paletes i fusters. Sobre uns reforçats pilans d’obra es va muntar un gran cadafal de fusta. Aquella aparatosa instal·lació era çó que havia de suportar i donar joc a la poderosa barrina que foradaria la terra seixanta o setanta pams endins fins a trobar el riu artesià.
La gent, curiosa, contemplava tots aquells preparatius. De primer només veia llates i taulons de fusta, però un dia una carreta va descarregar unes gruixudes barres de ferro que, els assabentats deien amb èmfasi: això és l’arbre de la barrina. Al cap de poc, la màquina ja funcionava i els badocs hi eren a munts. Tothom escoltava el picar compassat d’aquell percutor gegant.
En veure que la cosa anava de debò van ésser molts els que van adquirir noves accions i els treballs s’acceleraven. Els especuladors bo i fregant-se les mans deien:
–Si la cosa va bé, aquestes accions que ara valen deu duros, dintre de poc en valdran dotze i qui sap si quinze i tot… Els menestrals en sentir a parlar així als rics, també hi arriscaven bona part dels seus estalvis. L’eufòria, doncs, era general.
Però anaven passant els dies, la barrina continuava picant amb el seu ritme cançoner, i la gent ja començava a frisar. Eren set els perns que s’havien afegit a l’arbre de la barrina i ja es parlava d’afegir-n’hi un altre. La gent, ara, ja començava a perdre les esperances i els que hi tenien diners invertits mostraven unes cares molt llargues. L’enginyer, veient que el capital s’anava afluixant i que sense nous recursos no podrien continuar les prospeccions, demanava als accionistes que tinguessin paciència i confiança.
Dels accionistes que abans estaven tan eufòrics n’hi va haver un que va dir:
–Jo resistiré fins a deu perns; després vendré les accions a qui les vulgui per quaranta pessetes. Val més perdre una part que perdre-ho tot.
Aquestes frases i d’altres per l’estil se sentien sovint i el pitjor és que anaven augmentant.
I arribà el dia que es va afegir la barra que feia deu a l’eix de la barrina, i l’enginyer ja tornava a demanar el concurs del Consell d’Administració i aquest el dels accionistes que rondinant, rondinant, si van tornar a afluixar la mosca, va ser per no perdre el capital que hi tenien invertit.
La màquina no parava i la perforació ja arribava en un punt força més pregon del que havia assenyalat l’enginyer, i aleshores es va produir un fet inesperat: la barrina es va trencar en un lloc molt profund, la qual cosa va desconcertar tothom.
Aquest contratemps va originar un pànic molt gran entre els tenidors d’accions, algun dels quals, encara que mig d’amagat, ja parlava d’estafa. Es va reunir, primerament el Consell d’Administració i més tard els accionistes. L’enginyer va explicar a l’Assemblea la delicada situació en què havia quedat l’afer després de l’avaria de la barrina: tornar-la a posar en funcionament, si bé possible, era feina llarga i costosa i requeria novament el concurs econòmic dels socis capitalistes. Aquests van tenir una reunió molt tumultuosa i la majoria va optar per no arriscar més capital a l’empresa. I d’aquesta manera el negoci del pou artesià es va tornar aiguapoll. Quin nas més fi va demostrar el Ventureta amb la seva circumspecció!”
El mateix llibre, Renoms igualadins, 1984, a la pàg. 246 hi ha una fotografia: “Vista parcial d’Igualada a principis de segle. Hom encara pot veure-hi, situat entre els carrers Cardenal Vives i Delícies, proper al carrer de la Virtut, el cadafal de fusta, indicador del lloc on es feren les perforacions del Pou Artesià. Foto-postal: J. Vila.”
