Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1800-1980
S’ha de referir a la dona d’algun sereno de la ciutat. Encara que el llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 214, n’explica una anècdota, no en dona la identitat concreta:
“A aquesta bona senyora li deien la Serena pel sol fet d’ésser la muller d’un Sereno.
Estem segurs que entre els lectors d’aquest relat, molts n’hi ha que saben perfectament què era un sereno, però, també n’hi haurà de joves que ho ignoren. Sols sia per aquests, deixeu-nos, doncs, explicar-ho.
Els serenos eren un cos de guàrdies nocturns que es passejaven pel barri que tenien assignat, amb l’obligació de cantar les hores i dir el temps que feia. Cantaven en castellà i amb emfàtica cantarella bo i dient:
–¿Alabado sea Dios, las doce han dado, sereno!…
Sereno, és clar, sempre que estigués serè, perquè si no, deien nublado, o lloviendo, etc. Com sia, però, que als nostres verals, la majoria del temps està serè, gairebé sempre havien de dir sereno i d’això els venia el nom.
A més d’aquest pregó les obligacions del sereno eren diverses, per exemple, avisar el metge o la llevadora si algun veí ho necessitava, detenir algun borratxo si voltava pels carrers i guardar les claus de les fondes i de les cases de pisos.
Vivien d’un petit sou que els pagava l’Ajuntament i de la bona voluntat dels veïns; la bona voluntat, en aquells temps, representava trenta o quaranta cèntims cada mes; pocs arribaven als dos rals. Les propines que arreplegaven dels viatjants els ajudaven molt a viure.
S’escau, ací, recordar un costum molt estès entre els nostres avis i era el d’anar a sentir cantar els serenos:
Mentre durava l’estiu, en aquells dies que la calor pica de valent, els veïns dels barris sortien al carrer a prendre la fresca, havent sopat. A cada placeta hi havia la seva colla. Asseguts a la cadira que cadascú es portava la feien petar contant les facècies de cada dia, explicant algun acudit i xafardejant una mica mentre la quitxalla jugava a cuc, a córrer, i els minyons s’asseien al costat de les noies casadores.
Però en arribar tres quarts d’onze se n’anaven a la plaça. Allà, entremig de dos fanals que hi havia davant del portal de la Casa de la Vila, els serenos es col·locaven en una filera armats d’un garrot acabat en llança i amb una llàntia encesa. Al moment que tocaven les onze al campanar de Santa Maria, començaven a cantar. Primer el cabo, després el que tenia al costat fins que havien cantat tots; aleshores se n’anaven cadascú al seu barri a complir a complir l’obligació.
A la gent els feia gràcia aquella cantarella repetida amb diversitat de veus, l’una greu, l’altra prima, l’altra rogallosa, l’altra nasal!…
Així eren d’innocents les diversions dels nostres avis. Aquesta era una; una altra era anar rebre el darrer tren que arribava a les nou del vespre i altres coses per l’estil. Totes, però, que no costessin cap cèntim, perquè els cèntims en aquell temps anaven molt escassos.”
