Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1800-1900
La primera notícia que tenim d’aquest renom és al Cadastre de 1834 on apareix el ciutadà Climent Gabarró (a) Senyorito, que tenia el domicili al carrer de la Soledat, 111.
Entre 1900 i 1990 hi havia un paleta que tenia aquest renom, però no podem concretar-ne la identitat. Ho explica el llibre Renoms igualadins, 1984, a la pàg. 212: “Era paleta d’ofici i, segons diuen, molt traçut. Sempre anava mudat, com a les festes, i va ésser el primer que en lloc de portar les eines en un cabàs, les guardava en una caixa que sempre traginava el manobre. El renom de “Senyorito”, doncs, li venia de la indumentària que vestia, costum que va portar de Barcelona on va sojornar uns quants anys.
El minyó, després de complir el servei militar, va treballar a la capital i per les seves qualitats de bon paleta, l’amo, que tenia una clientela molt selecta, sempre el feia anar de “remendo” a les cases riques. Ell, seguint les indicacions de l’encarregat, anava vestit amb roba bona, puix que un home ben presentat, deia, sempre inspirava més confiança als clients.
Com sia que era ben educat i es sabia treure la feina dels dits amb polidesa, el minyó recollia moltes propines que, sumades al jornal, que també era substanciós, feien que pogués anar llarg de diner. Si a tot això afegim que cada dia es tornava més presumit no es sorprendrà gens ni mica l’anècdota que us contarem tot seguit:
Un dissabte va anar a una barberia del passeig de Gràcia i va demanar un servei complet, allò que feien a Barcelona, afaitar, tallar cabell, rentar el cap, loció i massatge. Aleshores (això passava els anys 10 al 20), un servei corrent de barberia en una barberia també corrent no arribava a una pesseta i ell, en pagar, va posar un duro a les mans del barber. El dependent es quedà quiet amb el duro als dits, es mirà el client i discretament li digué:
–Senyor, això queda curt…
Ell no s’immutà gens ni mica i amb gran aplom respongué:
–Espereu-vos, això tan sols és la propina!…
Al punt es va treure un paper de cinc duros i pagà. Li van tornar divuit pessetes que ell es va ficar olímpicament a la butxaca sense ni tan sols mirar-se-les. Al cap d’un any escàs, la casualitat va voler que hagués d’anar a col·locar un lavabo de columna, precisament en aquella llibreria. El dependent que el va servir en aquella ocasió, per sort d’ell, ja no treballava a la casa. Qui sap si aquell dia el va prendre per marquès, a jutjar per la propina!… Què hauria dit, ara?”
