Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1880-1936
La forma normativa seria EL RIFANINES
Segons Miquel Ball, sabem que es deia Andreu: “El Rifanines Andreuet, en un pis del c/ St. Josep llogava disfresses. Era prim, un xic afeminat, feia papers femenins.”
El llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 197 ens explica més coses del personatge: “Si mai hi ha hagut un personatge misteriós, aquest era el Rifa Nines. La gent deia que era fill natural d’una marquesa que el tenia allunyat d’ella per a no infamar la seva reputació, però, com sia que el remordiment no la deixava viure, per tal de tranquil·litzar-se, cada mesada li lliurava una pensió perquè no li manqués res (una novel·la romàntica ben pròpia del temps).
Si això era llegenda o era veritat, ningú no ho sabia; el cert és que feia gran ostentació de diner; tenia el costum d’entrar a diverses botigues i oficines de banca a canviar bitllets: un dia donava un paper de cent pessetes i en demanava quatre de vint-i-cinc, un altre en canviava dos de vint-i-cinc per un de cinquanta, etc. La gent, que tot ho infla, comentava el fet bo i dient que aquells bitllets eren de mil pessetes i de cinc-centes; nosaltres no assegurem res però sí que val la pena recordar que, abans de la guerra, els papers grossos anaven molt escassos.
Per a acabar d’augmentar el misteri que s’havia forjat entorn de la seva persona fins hi havia que deia, molt baixet i mig d’amagat, si era homosexual. La seva professió era la de llogar roba de teatre i disfresses. L’home tenia una dotzena de vestits d’època –vestits de noble, en deia ell– que el mateix servien per a vestir de cavaller de l’Edat Mitjana que per a fer “Don Juan Tenorio” o el Satanàs dels Pastorets. Cada vegada que els donava a un actor li recomanava que tingués molt de compte, puix que aquell vestit era nou, encara no havia servit mai; hi havia afeccionat al teatre que el mateix vestit l’havia estrenat diverses vegades; ço que no es pot negar és que tota la roba sempre la tenia molt neta. A més a més d’aquells vestits de noble també en tenia de plebeu, armilles faixes, barretines, pantalons curts i mitges blanques. Tenia, també, unes quantes disfresses i una quantitat de “dominós” que llogava per Carnestoltes. això es pot dir que era tota la seva sastreria teatral.
Com que el guarda-robes no devia donar prou per viure, el nostre personatge també feia de marxant: seguia els pobles de la comarca bo i venent roba blanca confeccionada, puntes, trenyelles, galons, vetes i fils i, podeu comptar que alguna vegada també devia haver rifat alguna nina entre els clients. Hem de suposar que d’això li va venir el renom, sinó de què li vindria?…
En temps de la guerra civil es va morir d’inanició. La gent si no va tipa no pensa en platxeris i en aquelles hores tristes no estava ni per disfresses ni per a nines…”
