Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1900-1936
La forma normativa seria REBENTAMODISTES
Soledat Bertran i Pons (Igualada, 14-7-1906), modista.
Filla de Pere Bertran, ebenista, c/ Argent, 8 i St. Sebastià, 7 (l’any 1926 i el 1930 estava a plaça St. Joan, 2).
Estava casada amb Francesc Jordana i Albín (Igualada, 11-2-1904) procurador. El 1936 vivien c/ St Sebastià, 36, 1r. L’explicació d’aquest renom la devem a Manuel Miserachs i Codina, que havia conegut l’esposa de l’ebenista Pere Bertran que sempre deia que quan la seva filla acabaria “el Corte y Confección” rebentaria a totes les modistes. Criticant-la li deien La Rebenta Modistes. (JFV)
El llibre Renoms igualadins, 1984, a la pàg. 194 ens explica més detalls d’aquesta noia: “Era una xicota que cridava l’atenció per la seva figura esbelta i pels posats harmoniosos amb què es movia. De fesomia no era pas allò que se’n diu formosa, però per a fer-se mirar no li feia cap falta, puix en tenia prou amb la seva estampa. En veure-la passar no hi havia persona que no badés i alhora que no hi fes el seu comentari. Uns deien: és elegant la xicota; altres comentaven: no té prou rambla per a ella, i així cadascú per l’estil. Ella, convençuda que se la miraven, encara es complaïa més a lluir la figura…
Es guanyava la vida treballant de modista i, encara que feia poc temps que estava establerta, molta gent ja parlava d’ella i de la traça que tenia. Canviava sovint de vestit i es mostrava en els llocs i a les hores de més concurrència. D’aquesta manera ella mateixa es feia la propaganda de les pròpies creacions.
En certa ocasió tenia una conversa amb unes clientes. Una d’elles, la que hi tenia més franquesa, li va preguntar:
–Què, estàs contenta de la feina?…
Ella va contestar:
–Déu n’hi do, de mica en mica em vaig acreditant. Ara ja tinc dues noies a cosir i la setmana entrant començarà una aprenenta.
–Mira que tal!, objectà la clienta, no em pensava pas que treballessis tant!…
Ella afegí:
–Doncs miri que això no és res per les aspiracions que tinc. Estic segura que, quan la gent em conegui més, rebentaré totes les modistes d’Igualada. Son tan antiquades i ensopides!…
Ens pensem, amic lector, que ja has endevinat de què li va venir el motiu: les senyores es visiten, fan comentaris de tot ço que es diu i passa i, com que la frase es devia repetir, aviat li van dir la Rebenta Modistes.
Bo i explicant l’origen d’aquest renom, per associació d’idees, ens ha vingut a la memòria una altra anècdota que encara que no tingui res a veure amb l’anterior s’hi relaciona, puix que el protagonista és precisament el pare de la Rebenta Modistes:
El personatge a qui ens referim ara es deia Pere Bertran i era un mestre ebenista anys ha establert a la nostra ciutat. L’home a més de bon artista en l’art de la fusta també tenia afecció al cant i de molts anys formava a les files del cor “La Llàntia”. Amb motiu del cinquantè aniversari de l’agrupació coral, es va organitzar un homenatge als cantaires més antics, un dels quals era precisament el Bertran ebenista. El Bertran, per correspondre la finesa de què el feren objecte, amb fusta fina va confeccionar, pel seu comptes, una nova barra per a la senyera ja que, pel que sembla, la vella estava bastant deteriorada. Veus ací que, a l’hora dels discursos, el president en fer ofrena de l’acte a l’homenatjat va remarcar aquella gentilesa del vell cantaire, gest que va ésser molt aplaudit per tota la concurrència. Ell, tot emocionat, gairebé amb les llàgrimes als ulls, va respondre al president si fa no fa amb aquestes paraules:
–Companys del Cor de “La Llàntia”, jo us estic profundament agraït per l’homenatge que m’heu dedicat; la meva humil persona no es mereixia tantes distincions. Gràcies, companys, gràcies!… (grans aplaudiments). Pel que fa a la barra de la senyera és un petit obsequi que jo amb molt de gust faig al meu estimat Cor de la Llàntia, que desitjo que per molts anys estigui encesa, encesa com avui, d’entusiasme… (més aplaudiments). Tornant a parlar de la barra jo us he de dir que temps ha que ens havíem adonat que la vella estava molt corcada i qualsevol dia es podia trencar; i és per això que em vaig decidir a fer-ne una de nova: i ací la teniu. Aquesta no la veurà mai ningú corcada com l’altra. Està feta d’una fusta que en diuen “duradillo”, fusta que, el seu nom ja ho diu, dura molt.*
Per això l’he feta, perquè arribi al centenari i més enllà i ço que estic dient, els nostres fills ja ho veuran i estic segur que en comprovar-ho s’acostaran a la meva tomba i trucant a la llosa em diran: “Bertran, encara tenim la mateixa barra!…”
Entre els espectadors n’hi devia haver que no van interpretar les paraules del Bertran amb la intenció que les va dir perquè molts esclataren a riure. Sortosament els aplaudiments van ofegar les rialles i el Bertran no es va adonar de la seva relliscada.
(a peu de pàgina 196 hi ha la nota:) *”Duradillo” en l’argot dels ebenistes és la fusta del llimoner que mai no es corca. El nom no li ve de la seva durada com interpretava el Bertran sinó del color groc que té, amb uns tornassols que recorden la lluentor de l’or.”
