Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1800-1935
A finals segle XIX hi havia dos Ramons relacionats amb els cotxes: El Ramonet dels Cotxes i el Ramon Cotxero.
El Ramonet dels Cotxes era l’empresa: Ramon Ollé i Cia, cotxe de 4 rodes i 24 cavalleries, trajecte Igualada-Barcelona (Matrícules Industrials de 1875). A l’any 1909 es va fer càrrec de l’Agència Igualadina, Francesc Ollé i Malet, fill del Ramonet dels Cotxes.
El llibre Renoms igualadins, 1984, a la pàg. 191 explica més detalls d’aquesta persona: “Fins a 1893, que va arribar el tren ací a Igualada, el Ramon Oller (a) “Ramonet dels cotxes” fou el propietari i el conductor de les Diligències Igualadines que feien el viatge entre Igualada i Barcelona. D’això, doncs, li ve el renom.
Però amb el tren, les diligències ja sobraven i aleshores el Ramonet va convertir l’empresa dels cotxes en una agència de transports, l’Agència Igualadina. I, és clar, com que en endavant no haurien de menester ni estables, ni cotxera, van deixar l’antic local, l’Hostal d’en Rovira, que era a la cantonada del carrer de Sant Magí –on avui hi ha el Banc Santander–, i es traslladaren sis o set portes més avall, on encara es troba avui. Allà hi havia una casa vella i per tal d’adaptar-la a les necessitats de l’agència la van enderrocar i la pujaren de nou. I seguint la moda del temps es va construir la façana amb estil modernista, la qual encara avui resulta molt vistosa.
Si en l’aspecte artístic es va seguir la moda de l’època, en el caire funcional es va seguir la tècnica. Per això en el portal d’entrada hi van instal·lar una porta de ferro enrotllable. Així, penjada al sostre no faria nosa per a apilar paquets a l’entrada.
El Ramonet, amb molta ufana, la mostrava a les amistats i a la clentela bo i accionant-la amb la forcalla. Aquesta porta, doncs, fou l’admiració de tothom, ja que a la nostra ciutat no n’hi havia cap més.
Entre les amistats del Ramonet s’hi comptaven individus força tabalots, com podreu veure per l’anècdota que ens disposem a contar: un divendres, pels volts de la Candelera, ací a Igualada, el cel era molt ennuvolat i llis i tot i que no corria gens d’aire, feia un fred que pelava. Cap a migdia es va posar a nevar. Queien uns borrallons molt grossos i molt espessos, tant que a la vesprada la neu ja arribava a mig pam d’alçada. Aleshores va parar.
Aquella nit entre el fred i la humitat ningú no va sortir de casa. Volem dir, ningú que no tingués el seny ben complet. Ara quatre plagues amics del Ramonet, havent sopat, com cada dia, es van trobar a ca l’Espartero. I allà, rient i bevent, se’n van empescar una: es van proveir de pales i van anar a cal Ramonet i, silenciosament però amb lleugeresa començaren a apilar neu davant la porta de ferro de l’Agència Igualadina. Quan n’hi van tenir un bon pilot se’n van anar a dormir.
L’endemà, el Ramonet, com cada dia, es disposà a obrir la porta. D’antuvi va trobar que anava molt feixuga. Fent un esforç la va apujar cosa d’un pam.
–Caram! va exclamar. Aquesta nit deu haver tornat a nevar, puix que ahir no hi havia tant de gruix!…
Torna a estrevar i amb gran sorpresa veu com la neu arribava a dos pams!… Ho torna a provar i aleshores sí que va quedar astorat!… el nivell de la neu gairebé arribava a mitja cana!… Aleshores se’n puja a mirar el carrer pel balconet del menjador que hi ha sobre el despatx, i la seva sorpresa encara va ser més grossa: veié com la neu tan sols era amuntegada davant del portal de casa seva. Aleshores va comprendre que es tractava d’una bromada dels brètols dels seus amics!…
Va agafar una pala, va treure la neu del portal i no va dir res a ningú.
Com cada dia, va anar al cafè. En veure’l els amics restaven silenciosos pensant que es posaria a cridar i a renegar, però ell, res. Fins i tot li tiraven indirectes per veure si cantava, però ell mut, com si no hagués passat res. No els va voler donar aquest gust, el gust de riure a la seva esquena, al contrari, va dir: a casa no sé que deu haver passat, puix la neu aviat va quedar desglaçada…
Els amigots esperaven fer-se un panxó de riure i van quedar xascats. Fou un goig sense alegria…”
El Ramon Cotxero era Ramon Ribalta de Sta. Coloma de Queralt, que feia el servei de transport de viatgers amb cotxes de cavalls, l’any 1900 va instal·lar un prostíbul al c/ de Sta. Caterina, 32, que tenia una porta més discreta al c/ de la Torre, 18, que en deien a cal Ramonet o bé L’Astorat. També va obrir el Cafè Estel, a la plaça de la Creu, 9, on hi havia hagut la taverna del Roc Passarell. També va iniciar el Cafè Suís, segons el llibre Historial A.G. Traginers 1822-1997.
