Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1900-1940
Francesc Bosch i Matosas (a) Apotecari Brut o Quiquet Apotecari (Igualada, 1891 – 11-5-1934), casat el 7-6-1918 amb Flora Albareda i Escolà (a) la Quiqueta (Igualada, 1892).
El llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 186, explica: “El Quiquet va ésser el darrer apotecari descendent de la família de Don Pere Bosch i Soldevila, més conegut per l’Apotecari Sord. Don Pere Bosch fou un dels prohoms més il·lustres de la ciutat d’Igualada allà per l’any 1850. Era farmacèutic de professió i molt aficionat a la literatura, les arts i la política. En la seva rebotiga s’hi reunia la flor i nata de la intel·lectualitat d’Igualada.
Però, tot i tenint una ascendència tan noble, el nét, el Quiquet, va sortir diametralment oposat: era petit, prim, escanyolit i ben curtet de gambals; parlava amb veu nasal i la seva pronúncia era defectuosa. Els qui havien conegut els pares i els avis solien dir:
–Sembla estrany que d’aquella família tan distingida en pogués sortir un tipus tan grotesc!
Ell procurava conservar la categoria i vestia amb robes de senyor, però com més mudat anava més feia riure; sempre sortia de casa amb bastó i amb barret, a l’estiu de palla i amb bombí a l’hivern. La quitxalla de vegades, bo i seguint-lo, l’escridassava; ell se’ls treia de sobre a cops de bastó.
Conservava la botiga dels avantpassats i, encara que no era farmacèutic, es guanyava la vida venent el cèlebre “pegat de melsa” que, segons la gent, ho curava tot. No hi havia criatura, ni a la vila ni a la comarca, que, més xic o més gran, no hagués portat el pegat enganxat al seu cos. I com sia que sols el Quiquet posseïa la fórmula per a compondre’l, com ho havien fet sempre els seus pares, la gent que en volia l’havia d’anar a buscar a ell. Quan això succeïa les dones de les classes humils sense gaire mirament deien:
–¿Em vol donar un pegat de la melsa, senyor Quiquet?…
Ell, amb la seva veu de nas i amb la seva parla, responia bo i reprenent-les:
–No me’n dic, de Quiquet, em dic senyor “Franciscu”.
Aleshores els donava el pegat i el cobrava, el negoci és el negoci!…
Tota la seva vida va fer riure, però mai com quan es va casar, puig que si ell era prim com un fideu la dona que va escollir per muller era extremadament grossa: pesava més de cent quilos!… Com voleu que una parella tan desigual no fos la riota de xics i grans?…
Els del veïnat, bo i fent burla de les magarrufes d’aquella parella d’enamorats, els van treure una cançó, encara que mai no la cantaven en la seva presència: deia així:
“El Quiquet i la Quiqueta s’estaven al balcó,
la quiqueta està distreta i el Quiquet li fa un petó;
au, dolent, ¿ves que dirà la gent?…
que diguin el que vulguin, mentre jo estigui content.”
Eren molt deixats i la botiga va anar decaient fins a extingir-se. Amb ells va acabar una època genuïnament igualadina; l’època del “Pegat de la melsa”.”
