Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1800-1980
La forma normativa hauria de ser CAL PIXAVÍ
Segons ens informa el Cadastre de 1834, existeix a Igualada un ciutadà, Antoni Vila (a) Pixa Vi, que viu al c/ St. Antoni de Baix, 67. Molts renoms del segle XIX han canviat de famílies, però aquest no.
Sobre aquest personatge, el llibre Renoms igualadins, 1984, a la pàg. 182 ens n’explica una anècdota: “Es deia Antoni Vila i era tractant de vins a l’engròs. Sembla, però, que el seu negoci va créixer molt amb motiu de la Guerra Europea. Aleshores tot el vi que podia comprar per ací, ell l’envasava en barrils de fusta i l’enviava a França. N’hi feia grans trameses però sort n’hi hagués enviat; els francesos mai no en tenien prou.
Com sia que seguia totes les cases de pagès per fer-ne bon aplec, va agafar molt nom. El dia que en feia una tramesa, alló semblava un espectacle. Veure aquella rastellera de bocois, ben retolats del fonsos, carregats en quatre o cincs vagons a l’estació del tren, era cosa que feia badar. La gent s’ho mirava del carrer de Trobadiners estant i tothom hi feia el seu comentari. Uns deien:
–D’on dimontri el treu, tant de vi, aquest bon home?…
Altres afegien:
–Voleu dir que no hi barreja aigua?…
–No, contestava un tercer, que l’aigua dissipa i el vi es paga a tant per grau; el que no el dissiparien serien els orins, amb la seva salabror!
Aleshores un altre circumstant afegí:
–Doncs potser s’hi pixa!…
Els qui ho sentiren van celebrar l’acudit amb una rialla.
La frase va fer fortuna, puix aquell dia estant per a la gent del poble l’Antoni Vila va ser el Pixa Vi.
Anècdotes a part, el senyor Antoni Vila per tothom era tingut per una gran persona: cristià de socarrel, ho va demostrar, per si algú no s’ho creia, amb aquesta feta que us anem a contar:
A l’any 1929 el Centre Catòlic, del qual ell era president, va tenir la sort de treure la rifa, la segona de Nadal. A mig matí del dia del sorteig, la nova es va escampar per tota la ciutat com un regueró de pólvora. Els agraciats estaven molt contents, però, molt mústics aquells que, havent tingut ocasió de posar-hi no hi tenien res. L’endemà, el senyor Vila va enviar a buscar dues dones que havien format part del servei de la casa i, juntament amb una noia que en aquell moment hi feia de minyona, les va fer entrar al seu despatx d’una a una i els digué:
–Mira, Angeleta (o el nom que cadascuna es deia). T’havia comprat un taló de la rifa del Catòlic i em vaig descuidar de donar-te’l. Té, aquí el tens. Passat Cap d’Any el podràs anar a cobrar… (dotze mil cinc-centes pessetes, que en aquell temps feien rotllo).
No cal dir que les interessades, molt cofoies, escamparen la nova per tot arreu.
Algú, admirat d’un comportament tan exemplar, va exclamar:
–A aquest home, en lloc del Pixavi li haurien de dir el Pixaduros!…”
Hi ha renoms que són molt antics com aquest que ja consta el 1834.
