Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1940-1980
Joan Pelegrí, que va festejar molts anys amb Mª Dolors Valls i Prat (Xile, 26-11-1917), segons ens diu (JEF).
El llibre Renoms igualadins, 1984, a la pàg. 175 ens explica més detalls del personatge: “Era un minyó que després de la guerra dels tres anys va fer cap ací, a Igualada. Era insolent i poca-solta i això li valgué el renom de Penques. Molts li sabien el nom, però ningú no li deia; l’anomenaven Penques i ell ho acceptava complagut, pensant que les seves grolleries feien gràcia a la gent. Freqüentava els cafès i les taules de joc (dels jocs que es permetien en aquells moments) i molts dies era a prendre cafè al Centre Nacional, nom que durant els anys de dictadura es va donar a l’Ateneu.
Mentre va durar la guerra hi va haver persones amagades i moltes que voluntàriament no freqüentaven cap societat ni cap local públic. Una vegada, però, acabat el conflicte, la gent, com si es volgués rescabalar de les privacions passades i potser per la satisfacció que dóna la pau després de tres anys de guerra, va tenir ganes de concórrer els locals, ganes de comunicar-se, la qual cosa féu que tant els cafès com les societats i les sales d’espectacles es veiessin molt concorreguts.
Aleshores es trobava entre nosaltres el sacerdot poeta Josep Mª Borràs, fill de Cal Guilereta de la Soledat, el qual fou nomenat rector de Vilanova. El pobre mossèn durant la guerra també va passar de totes i al trobar-se a la seva ciutat nadiua, entre tants amics, com sia que era home de conversa molt amena, també assistia a les penyes del Centre Nacional, i posats a fer la manilla o el truc sempre comptava per un. Les taules de joc encomanen, entre els circumstants, una gran companyonia: a vegades s’hi deien paraulotes inconvenients, però en presència del sacerdot tothom sabia comportar-se. Per altra part el mossèn també aparentava no sentir certes grolleries. Però el Penques no sabia, o no volia, guardar les degudes distàncies. En certa ocasió mossèn Borràs, per tal d’amonestar-lo amigablement, li va dir:
–Ja va tenir raó, ja, aquell que et va posar el Penques.
L’al·ludit no va entendre, o no va voler entendre, l’advertiment i, pensant que faria gràcia als companys, va respondre:
–Què hi farem, a cada poble n’hi ha un. Jo sóc el Penques d’Igualada i vós sou el de Vilanova!…
Dit això es va posar a riure sorollosament… Els assistents van restar tots seriosos i ell, el Penques, es va adonar que en aquella taula no hi tenia res a fer i no hi va tornar més.
