Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1875-2000
Pau Llacuna i Galceran (Carme, 1852), paperer i després gallinaire.
Casat amb Magdalena Cortadellas i Albareda (Argençola, 1852), residents els dos a Igualada des de 1883. Pares de Ramon Llacuna i Cortadellas (a) Pau Gallinaire (Igualada, 17-8-1882), gallinaire, apicultor i músic, casat amb Concepció Alemany i Ventosa (Miralles, casa Françola, 1887) amb domicili a la travessia de St. Sebastià, 8, baixos.
Van ser pares de Pau (1-1-1911), Miquel (1915), Josep Mª (1917), Enric (1924) i Josepa (1926).
La casa va ser enderrocada i ara hi ha un bloc de baixos comercials i pisos.
Diu l’Abans. Igualada: “Pau Llacuna i Alemany es va fer càrrec de la Cereria Cardona, en morir el propietari, sense descendència, a la foto de baix a més de Pau Llacuna s’hi veu el mosso que havia treballat a cal Brunzent fins que van plegar i el va llogar el Pau Llacuna. Cal Cardona fou fundada per Josep Cardona Riba el 1855 a l’antiga plaça del Blat. A més de botiga de comestibles es dedicaven a la indústria de la cera, feien espelmes, ciris, brandons i atxes de les esglésies igualadines i també pel Monestir de Montserrat.”
El llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 170 explica una facècia de la família: “Aquest renom fàcilment es pot saber d’on li venia: sabent que es deia Pau i que es dedicava a la compra-venda d’aviram, no costa res de deduir-ho. El seu fill, però, sense dir-se Pau va heretar el renom i per a tothom fou el Pau Gallinaire, tot i que es deia Ramon.
Però ço que ha motivat que retreguéssim aquest personatge no ha estat pas ell ni el seu fill; de qui volem parlar és d’un nét seu que es deia Josep Mª i que era l’únic que continuava la feina de l’avi juntament amb el seu pare. El xicot acreditava ben bé el renom i la feina de la família: era polletaire d’ofici i negociant de temperament. Tanmateix, però, ell sentia un ideal molt més elevat; experimentava una profunda vocació religiosa i per a donar satisfacció als seus anhels va entrar a l’Orde dels Claretians.
El fet que ens disposem a contar-vos s’esdevenia en els primers anys de la postguerra, quan els queviures escassejaven tant.
El germà Josep Mª aleshores s’estava al convent de Vic. El pare superior volia demostrar l’agraïment de la Comunitat a un senyor del qual havien rebut molts favors, i vet ací que apropant-se la festa de Nadal li va semblar que el més escaient seria fer-li present d’un parell de pollastres. Aleshores el superior crida el germà Josep Maria i li diu:
–Vós que hi enteneu, arribeu-vos al mercat i busqueu un parell de capons que estiguin bé. Regategeu el preu, que ja sabeu com són la gent del mercat!…
El bon germà es posà l’americana i s’encaminà a la plaça. En aquella hora tot just començaven a arribar els pagesos, però ell, per enllestir, es mirava el bestiar i preguntava preus. Vet ací que es va decidir per una parella que va trobar que estava bé i no era cara. Però aleshores es va adonar d’uns altres que eren més complets i com que també eren a bon preu els va comprar. Com sia que només n’hi havien encarregat una sola parella, va mirar de vendre’s els altres però, és clar, guanyant-hi alguna coseta. L’instint de polletaire es va despertar novament en el germà Josep Mª i sense com qui diu adonar-se’n, es va posa a comprar i a vendre i al cap d’un parell d’hores ja tenia un gran arreplec d’aviram i de dinerons.
El superior, en notar la tardança, va enviar un xicot al mercat per veure que no li hagués passat alguna cosa. Al cap de poc arribaven junts al convent el germà Josep Mª i el minyó carregats amb set parells de pollastres i un indiot. Els pares Claretians restaven meravellats de l’operació del germà Josep Mª, però molt més hi va quedar el superior en passar comptes. Ell li havia donat quaranta duros per a comprar un parell de capons i el germà tornava amb set parells de pollastres, un gall dindi i tres-centes vint-i-dues pessetes; l’operació no podia sortir més rodona. Mercès a les trafiques del bon germà, els Claretians van poder celebrar el Nadal amb esplendor i per Cap d’any, quan el Sr. Bisbe, el pare Perelló, els acostumava a visitar, el van poder obsequiar amb un bon dinar. A la sobretaula tenien una conversa molt animada el pare superior i el Senyor Bisbe; aquest es lamentava de l’època de materialisme que els havia tocat de viure:
–En èpoques així, deia, no es prodiguen els miracles; les nostres generacions no se’ls mereixen.
–No obstant, va respondre el pare superior, en aquest convent fa quinze dies se n’hi va operar un. I explicà al P. Perelló la facècia del germà Josep Mª que van celebrar tots dos amb una franca riallada.
En comentar-ho al bon germà, ell objectà molt seriós:
–Si de la meva treta en diuen un miracle, jo diria que ací se n’han operat dos: a nosaltres ens ha estat donat de veure riure el Bisbe Perelló, la qual cosa no havia vist mai ningú!”
