Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1880-1950
Pau Mateu. Els igualadins residents a Barcelona celebraven cada quinze dies unes fontades als afores de la ciutat, a Vallvidrera, a les fonts de Llavallol, de la Manigua o de la Teula, animades per en Pau Mateu (a) El Pau de l’Aigua i sota la direcció, justament de Serra Constansó.
El llibre Renoms igualadins, 1984, a la pàg.169 explica: “Igualada, tant quan era vila com quan va esdevenir ciutat, sempre ha patit de set. Fins a la segona dècada del segle passat en tota la ciutat no hi havia més que dues fonts i encara amb una aigua que tenia molt pocs graus de potabilitat.
Va ésser l’any 1816 quan va arribar l’aigua de l’Enxub que es va fer venir rodada de les mines de l’Espelt.
Aleshores es van situar altres fonts a diferents a diferents indrets i per a commemorar l’esdeveniment de la portada d’aigües va ésser construïda la font monumental de la plaça del Rei.
Tot i així, la gent, com que l’havia d’anar a cercar a càntirs, només la feia servir per a beure i per a cuinar. Per a tots els altres usos es servia de l’aigua dels pous.
De tant en tant, però, es presentava una anyada secanera i aleshores s’eixugaven els pous i es tancaven les fonts a les nou del vespre. No cal dir que aquestes caresties ocasionaven tot un seguit de problemes que la gent pal·liava com podia.
S’escau ací de retreure les llarguíssimes cues de dones que anaven a omplir els càntirs. S’ha d’aclarir que tan sols se’n permetien dos i, és clar, tothom hi compareixia amb els més grans de què disposava. Les raons en les cues ja us les podeu imaginar, però sempre s’aguditzaven quan s’apropava l’hora de tancar les fonts o quan hi compareixia un forner amb un càntir d’aram en el qual cabia mitja carga d’aigua. Aleshores les disputes augmentaven, la gent començava a malparlar, a insultar-se, i més d’un cop hi havia de comparèixer un municipal a posar-hi pau, sinó s’haurien arribat a les galtes.
Explicada aquesta escena, no trobarem gens estrany que hi haguessin uns carros amb una bóta que es dediquessin a vendre aigua i que la pregonessin a toc de trompeta:
–”Aigua de Sanaüja!”… “Aigua dels Moletons!”…
I aigua de totes les fonts on pogués arribar un carro, a cinc o deu cèntims el càntir segons el seu tamany.
Hi havia diferents persones que es dedicaven a aquest petit comerç, però el més popular de tots va ésser el Pau de l’Aigua, i d’això, com ja haureu endevinat, li venia el renom.”
