Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1850-…
El renom Passanals tothom està d’acord que prové d’aquells caçadors que tornaven de cacera amb el sarró buit.
S’anomena cal Passanals a la cansaladeria del c/ Alba, 11, regentada fins fa poc temps per la família Balcells. Actualment continua oberta amb el mateix nom comercial.
Aquest renom s’ha aplicat al Poliesportiu i a tot el Barri del voltant de la Font de can Passanals.
El propietari de can Passanals i de la font era Joan Almirall i Solà.
Al Padró d’habitants de 1936: El seu fill Antoni Almirall i Font viu sobre les oficines de La Caixa: Rambla Gral. Vives, 2, 2n, 2a. La neta del matrimoni: Mercè Valls i Almirall va ser mestra de l’Escola Garcia Fossas.
El llibre Renoms igualadins, 1984, a la pàg. 159 explica més detalls sobre el personatge : “Es deia Almirall de cognom i posseïa una botiga a la Rambla de Sant Isidre. Els dies de festa, mentre feia bo, li agradava seure davant del portal i mirar la gent com es passejava tot prenent la fresca. Hem de dir també que no hi era pas sol puix sovint li feia costat algun familiar. A més, sempre solia convidar les amistats i entre uns i altres allò semblava una tertúlia. I, és clar, les més de les vegades es parlava de la gent que passejava. La conversa de les senyores gairebé sempre era la mateixa: que si la Rita porta un vestit molt ben fet però massa escotat, que si a la Maria del racó, ara, la pentina la Magdalena; que si a l’Angeleta li surten les puntes del “refajo”, etc. Aleshores –volem dir vuitanta anys enrera–, no podien dir, com ara, si van llargues o si van curtes, puix totes anaven a la mateixa mida: llargues fins als peus.
Els homes també retallaven tothom qui passava, però cap a la tardor el que més es miraven eren els caçadors quan tornaven a casa. No és estrany perquè els caçadors sempre els ha agradat de fer el fatxenda majorment si poden exhibir alguna peça penjada al sarró. El senyor Almirall ja ho sabia, potser per experiència, que el dia que no es caçava res s’omplia el sarró amb una mata de romaní ben voluminosa i així ningú no sap el que hom porta allà dins. En canvi, quan s’ha fet una bona cacera, el sarró també s’omple però a més a més les peces cobrades es pengen al seu damunt per tal que es vegin bé; són així de petulants els caçadors.
El senyor Almirall, com que coneixia el “panyo” en veure un caçador que no duia res penjat ja endevinava que aquell dia havia fet panada i que en lloc de conills i perdius, dintre del sarró tan sols duia farigola i barballó. Aleshores, quan passava pel seu davant solia dir:
–Passen alts, minyó, passen alts!…
I com si no se’n pogués estar ho repetia a cada caçador que passava de buit. Tantes i tantes vegades va pronunciar aquests mots que la gent ja el va identificar per ells i aviat el començaren a motejar pel “Passen alts”, i per desfiguració fonètica pel Passanals. Veus ací explicada la causa d’aquest renom.
Posats a parlar d’aquesta família hem de dir que el senyor Almirall tenia un fill –que també se’l va conèixer pel mateix renom. Aquest fill va entrar a treballar d’interventor a la Caixa de Pensions des del dia que aquesta entitat va establir la seva primera sucursal ací a Igualada. Era home molt honest en els costums i molt responsable en el treball i complia les seves obligacions amb una escrupolositat modèlica. Aquest bon senyor sabia compaginar les hores d’oficina amb la seva diversió màxima que consistia a fer excursions pels indrets de la comarca. Coneixia totes les fonts, totes les masies, totes les muntanyes i totes les valls, però la seva excursió preferida era arribar-se a Montserrat. Tothom sap que d’ací a Montserrat es compten set hores de camí. Doncs bé, ell molts diumenges sortia de casa al punt de les dotze de la nit i enfilant per totes les dreceres i dreceretes assistia a missa primera al Monestir, i a les nou del matí ja tornava a ésser a l’oficina, perquè heu de saber que en aquell temps (1905-1910) la Caixa tenia la seva agència oberta al públic tots els diumenges, ja que en aquest dia se celebrava un mercat molt concorregut i si la gent de la comarca feia bones vendes, ja dipositava els seus diners a la Caixa.
Aquesta anada a Montserrat la feia moltes vegades i mai no va fer tard perquè ja hem dit que era molt responsable i sempre tenia present aquell adagi que resa:”Primer és l’obligació que la devoció”. La seva devoció era caminar per aquests móns de Déu; la seva obligació, la Caixa.
Quan va morir, un amic seu ponderava les seves virtuts i contemplant-lo poc abans de l’enterrament, col·locat ja al bagul, deia:
–L’Almirall, malgrat el seu traspàs, no notarà gens el canvi; es va passar la vida a la Caixa. Ara ja hi torna a ser. Només ha canviat de “caixa”.”
(Aquest escrit diu que el Passanals, es deia Almirall i que tenia una botiga a la Rambla de St. Isidre, que tenia un fill que era interventor de la Caixa de Pensions, al fill també li deien Passanalts i no en diu cap més detall. Al llibre Els carrers i les places d’Igualada, a la pàg. 379, parlant de la rambla St. Isidre diu: “Al núm. 34 …El 1883, hi ha constància que hi havia La Faja de Salud, una fàbrica de cotilles de Francisca Font i Tomàs, casada amb l’emblanquinador Joan Almirall i Solà…”
