Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1896-2010
La forma normativa seria: CAL PA I CEBA
Martí Enrich i Llop (Igualada, 1872 – 1954), blanquer.
Casat amb Maria Sobeyre i Solañellas (Igualada, 1882). Es va establir el 1896 i el 1900 va construir una gran adoberia al c/ del Sol, 30-32. El 1952 va ampliar l’adoberia fins el c/ de St. Faust,12, amb la denominació “Martí Enrich i Llop SA”.
El 1954, per la mort del titular, l’heretaren Martí Enrich i Sobeyre (Igualada, 1904-1972) junt amb les seves germanes Ramona i Sara i el 1972 actuaren com a administradors Martí Enrich i Balsells (Igualada, 1943-2023) i el seu germà Joan, que són nets del fundador.
El novembre de 2003 l’empresa va presentar suspensió de pagaments i el maig de 2004 va tancar la fàbrica. L’edifici s’ha utilitzat per a ubicar-hi les botigues efímeres del Rec.
L’origen del renom sembla que va ser que els mossos blanquers estaven ben organitzats i en una vaga diuen que ell va dir que la vaga fora dura perquè els treballadors amb pa i ceba poden resistir molt temps i calia negociar. Tothom està d’acord que l’origen del seu renom està en aquestes dues paraules, però cadascú ho explica de la seva manera.
La seva adoberia va agafar molta importància i tenia unes bones instal·lacions. Vivien en un pis sumptuós, però anaven de lloguer i just després de la guerra van donar la gran campanada i van aixecar la casa més espectacular de la rambla de St. Isidre, 59, a la cantonada amb el c/ d’Òdena.
Era la casa que JSC en deia a ca l’Oranies Pagès. El Banc Hispano Colonial li va llogar tota la planta baixa i van muntar unes oficines bancàries sensacionals. El director era el Riba del Banc. En aquells moments d’estretors de la postguerra, va ser impactant l’efecte que van fer a cal Pa i Ceba i un dels acudits més corrents era: “Que l’home més ric d’Igualada havia de dormir sobre un banc de la Rambla.” Deixant les bromes, es va convertir en l’adoberia més important amb una gran ampliació de l’adoberia, al c/ del Sol, 36-40.
El llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 152 explica una anècdota a propòsit del renom: “És certament curiós l’origen del renom que ostentà aquest bon senyor: fou cap a primers de segle i en un moment d’aldarulls socials. Els blanquers van plantejar una vaga per a millorar les seves condicions laborals. Els fadrins demanaven una pesseta més de salari i una hora menys de jornada. Els patrons n’oferien la meitat i deien que ja havien transigit prou. Els treballadors, però, no volien cedir i la vaga s’anava allargant. Però l’una i l’altra part de tant en tant es reunien, si més no, per a canviar impressions.
En una d’aquelles converses un dels circumdants s’estranyava que els treballadors poguessin resistir tants dies sense cobrar, a la qual cosa el nostre personatge diu que va objectar:
–Si els hem de vèncer per la gana em sembla que n’hi ha per dies!… Aquesta gent amb poca cosa passa, amb pa i ceba que tinguin ja viuen!
La frase va fer forrolla i ell en va sortir motejat: en endavant tothom el va conèixer pel “Pa-i-ceba”.
Ací ja podríem fer punt al relat, però serà escaient de contar una anècdota relacionada amb el nostre protagonista: de la gent que tenia renom, n’hi ha hagut que s’enfadaven molt si els el deien, d’altres que no els ha preocupat gens ni mica si els cridaven pel motiu o si ho feien pel nom. Més encara, hi ha hagut gent que els feia més gràcia que els anomenessin pel motiu que pel nom propi.
El “Pa-i-ceba” no era pas dels darrers; ell mai no va poder sofrir aquell renom. En això sempre va ser puntós. En canvi mai no va ser primmirat amb els altres –volem dir que cridava pel motiu a tota la gent que tractava, s’entén dels que no hi patien; però, és clar, “el que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú”, diu l’adagi, i ell d’això en feia cas omís.
Una tarda d’estiu se’n van anar al Mercantil a prendre cafè. Devia ésser molt d’hora perquè hi havia molt poca gent. En una taula, fent solitaris, estava assegut el Majores. El nostre home acostà una cadira, es posà al seu costat mentre a tall de salutació va dir:
–Hola Majores! Aquest respon:
–Hola, Pa-i-ceba!
L’al·ludit va quedar molt parat, tota vegada que, a la cara, ningú no gosava dir-li el motiu. Reconeixent, però, que no tenia dret a queixar-se, al cap d’un moment li preguntà:
–Que t’has enfadat?…
A la qual cosa contestà el Majores:
–Jo no, i vós?…
Ell no va respondre. A vegades és més eloqüent el silenci que les mateixes paraules…”
