Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1820-…
Al Cadastre de 1834 trobem: Joan Rigolfas (a) Aureneta, c/Clos, 22.
Al Precepte pasqual de 1824: Oreneta era Francisco Guitart, c/ Teatre.
Ramon Guitart i Pons (Igualada, 1851) blanquer, va ser alcalde d’Igualada. El seu germà Joan Guitart i Pons (Igualada, 1857) llauner, casat amb Rita Garcia i Galtés (Igualada, 1862), tenia el taller als baixos de cal Sàrries, cantonada c/ del Teatre amb rambla Nova.
Aquella casa es va enderrocar i l’Oreneta es va traslladar als baixos de la casa Capell, rambla Nova, 41, on hi havia hagut el Bar Paralelo. Aquesta lampisteria regentada per Joan Guitart i Godó (Igualada, 13-8-1923) ha estat oberta fins fa ben poc, i el seu germà Hermenegild Guitart i Godó (Igualada, 23-5-1928) tenia articles de bany a rambla Nova, 29 i al mig de la façana encara hi ha la decoració amb 12 orenetes, que recorden l’antiquíssim renom.
Políticament Joan Guitart i Pons, era godonista, o sigui de La Canal, mentre el seu germà Ramon era del bloc anticacicista o sigui de La Ceba.
Llibre Renoms igualadins, 1984, pàg.148: “Era llauner i fontaner i quan va arribar l’electricitat va ésser electricista. Sempre ha estat una casa molt acreditada i el renom que ostenten té un origen molt poètic:
Tothom sap que l’oreneta és un ocell que, si be passa l’estiuada al nostre país, en arribar la tardor se’n va a hivernar a terres africanes més càlides que les nostres. Cada any, però, a les acaballes de la primavera, puntualment torna a venir i el seu sentit d’orientació és tan afinat que se’n va de dret a ocupar el mateix niu que va deixar l’any anterior. Els nius els acostumen a bastir en les barbacanes de les teulades, sota la llosa de balcons alts o en els racons de les porxades.
Però, com que totes les regles tenen la seva excepció, certa estiuada, una parella d’orenetes van fer el niu al mateix racó de l’entrada que servia d’obrador a un artesà llauner i courer. L’artesà s’ho va prendre bé i vet ací que aquell estiu la parella d’ocells, encara que les hores de sol les passaven volant cel amunt i cel avall tot caçant insectes, quan s’ajocaven, ho feien al seu cau de l’obrador. Els fadrins observaven els ocells amb certa curiositat i aviat es van adonar que la femella passava moltes hores al niu, mentre el mascle no es cansava d’entrar i sortir portant menjar a la companya. Això els feia suposar que l’ocella covava els ouets de la cria. I així devia ésser perquè, certa matinada, quan l’amo va obrir les portes, els dos moixons van sortir al carrer com disparats per a retornar al cap de poca estona. L’estada al niu, però, va ésser curta puix al moment ja tornaven a fer el mateix joc: sortir per a tornar a entrar. Aleshores, un aprenent que encenia la fornal va sentir un xiuxiueig molt suau i al cap de poca estona bo i mirant el niu va veure el bec de tres moixonets. L’endemà, aquell piular ja se sentia més clar i els vells no es cansaven d’anar i venir del niu per a donar la becada als petits.
Tant el mestre courer com els fadrins i l’aprenent seguien aquell esdeveniment tan meravellats que mirant i remirant semblava com si hi prenguessin part. Fins que després d’uns quants dies els menuts, ajudats de llurs pares, van emprendre la primera volada. Aquell dia el vol va durar poc i aviat retornaven al niu, però a l’endemà ja va ésser més llarg i seguint així en pocs dies ja volaven com els vells.
Passava el temps, la calor minvava i els dies s’anaven escurçant fins que a primers d’octubre, una bella matinada, les orenetes es van reunir totes al mateix indret per emprendre el vol cap a les terres càlides…
Però una d’elles es devia quedar adormida al niu de l’obrador i quan va sortir ja les va trobar a fora. Bona estona devia volar per a mirar de veure la colla, però en no albirar-la, a posta de sol se’n va tornar a l’obrador. Allà va decidir passar l’hivern. I entre l’escalforeta de la fornal i el voleiar a les hores de sol, esperaria confiada en el pressentiment instintiu de retrobar-se amb les companyes en arribar el bon temps.
La presència a l’hivern d’una oreneta era un cas insòlit que només se’l sabia explicar la gent de l’obrador. Però, precisament per curiós, aviat se’n va assabentar tot el veïnat i d’aquella casa en van dir la casa de l’oreneta. I per evolució aviat l’oreneta va ésser el nom de l’amo i dels seus descendents, que juntament amb l’obrador han anat heretant el motiu.
Tal és l’origen del renom que comentem i ací podríem fer punt final. Però hi ha un fet molt curiós relacionat amb els “Orenetes”, que ens ha semblat oportú de contar-vos, si més no, perquè vegeu la vida de poble que portava en aquells dies, tot i que, anys ha, ja gaudia del títol de ciutat. El progrés que mai no para, amb un dels seus embats, ens féu mercè d’aquell fluid meravellós que se’n diu l’electricitat. L’Oreneta, operari molt cabal i home posat al dia en tots els aspectes, es va convertir en un dels primers instal·ladors i aprofitava totes les ocasions per a manifestar-ho i fer-ne propaganda.
Corria llavors la segona dècada del segle, quan va irrompre en els ambients del món de l’espectacle un estel rutilant, una cantant que es deia Raquel Meller, la qual va assolir sorollosos èxits en tot el territori nacional i fins i tot a l’estranger.
Igualada, qualificada de ciutat progressista d’ençà que els blanquers es convertiren en fabricants de “curtits”, aviat va procurar fer-la lluir en els seus escenaris. Es pot dir que no havia actuat més que a Barcelona i a Madrid, i un bon dia ja es va anunciar el seu debut a la nostra ciutat. I, és clar, això va ésser allà on havia de ser, al Mercantil, el casino dels rics.
L’empresa del teatre del Cercle Mercantil, en aquells dies, estava formada per un grup de socis, entre els quals un dels que més es veia era L’Oreneta. I, com sia que l’actuació de Raquel Meller fou considerada com un gran esdeveniment, l’empresa li va voler donar la categoria que es mereixia. Va col·locar anuncis a la Rambla orlats de bombetes elèctriques juntament amb altres grups de llum pel mateix procediment. Com ja comentàvem, la llum elèctrica en aquells moments representava una gran novetat. No cal dir, doncs, com devia cridar l’atenció de tots els ciutadans. I aquest va ésser el moment que esperava l’Oreneta.
Aleshores estava molt de moda un couplet que es titulava el “Ven y ven” i el nostre poble, tan observador, davant d’aquell devessall de llum va treure una cançó aplicada a la tonada de l’esmentat couplet, que deia així:
Ai ven y ven y ven,
Ai ven Raquel a Igualada
que l’Oreneta t’espera,
mi vida,
amb la Rambla il·luminada.
Així va rebre la nostra ciutat el rossinyol de les “varietés”. Ella, en contemplar-ho, diu que va exclamar molt cofoia:
–Si hagués vingut el governador no li haurien pas fet una arribada més solemne.”
