Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1600-…
Antiga masia al sud-est del terme d’Òdena, dalt d’un turonet a l’oest del Pla de les Gavarreres i al sud de l’aeròdrom d’Òdena.
El 1625 era propietat de la família Figueres. Hi va entrar per pubill Pere Aguilera i Montaner, cabaler del Mas Aguilera de les Rovires, germà de Macià Aguilera de can Macià. El cognom Aguilera ha restat a la casa fins que al segle XX va ser adquirida per Joan Boyer (cal Boyer de Baix o Vapor Nou) i finalment per Josep Oliva i Tristany (a) Bisbalet, actual propietari.
Alguns Aguilera devien treballar directament la terra i va donar peu al renom Oranies Pagès, però la major part tenien un masover que la menava. Al segle XVIII es van fer la renglera de cases de la banda nord de la rambla de St. Isidre i Martí Aguilera d’Oranies ja hi va fer la casa més gran i més sumptuosa que hi havia. Tenia un gran hort, a la banda nord, clos amb una paret de tanca (aquest clos va donar nom al c/ del Clos).
El 1802 Carles IV s’hi va ostatjar i hi va fer la recepció oficial el 10-10-1802. El seu fill Ferran VII també es va allotjar a la mateixa casa. El 1890 n’era propietari Francesc Aguilera i Puig (Igualada, 1860) comerciant, casat amb Amàlia Casanovas i Romeu (Alabern, 5-7-1861).
El seu fill Ramon Aguilera i Casanovas (Igualada, 1888) va obrir als baixos de la rambla St. Isidre, 19, el Cafè del Comerç, on abans hi havia hagut la Fonda i Restaurant de l’Univers de la Vda. Corrons. L’any 1926 Amadeu Riba hi va obrir el Cafè Goya, que el 30-8-1935 va ser arrendat per Josep Alpuente.
El llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 144 ens dona més coneixement d’aquesta masia i aquesta família: “La família Oranies devia haver estat una casa de les més opulents de la vila a jutjar pel patrimoni que se’ls veia. Antigament havien estat fabricants de draps i teles, però a la fi del segle no eren més que hisendats. Però quins hisendats! Tenien finques a Òdena, a Vilanova, a la Pobla, a Jorba i una gran casa pairal a la Rambla d’Igualada, amb cotxeria, estables, grans magatzems i una planta noble que es podia qualificar de veritable casa de senyors. Tant és així que sempre que els Reis de les Espanyes paraven ací a Igualada posaven en aquella mansió. Hi ha memòria certa que hi sojornaren Carles IV, Ferran VII i Isabel II.
Però totes les famílies han tingut un mal hereu i a Ca l’Oranies aquest fou el Cisco, Francisco Aguilera, que aquest era el seu cognom. El minyó no sentia afecció per a fer de pagès, però ell no havia pas de feinejar, tan sols hagués tingut cura de l’administració, no s’hauria acabat mai els rèdits.
Però al revés d’això, ell tenia les hisendes ben xic abandonades, perquè les seves fal·leres eren els cavalls i sempre voltava d’una fira a l’altra. No obstant, això tampoc no l’hauria arruïnat, perquè amb el tràfic dels animals també es feien bones operacions. El seu defecte era un altre; el nostre home posseïa tots els mals vicis, la beguda, les dones, el joc, i ben arrelats que els tenia. Especialment pel joc sentia una passió tan gran que, pel dir de la gent, més d’un cop havia apostat alguna de les seves hisendes. És clar que, de tant en tant, també devia fer alguna bona jugada. Es contava d’ell que en certa ocasió va anar a una fira de bestiar de molt renom a la veïna nació francesa. Com sia que hi va arribar amb anticipació, per esperar el dia, es va arribar a Montecarlo. La gent deia a Montecarlo, però qui sap si era Luchon. El cert és que va concórrer a un casino de joc, i va estar tant de sort que, guanyant, guanyant diuen que va arruïnar la banca. Potser això també és una exageració de la gent. Tanmateix, però, ell va arribar ací a Igualada amb una bona rècula de bèsties de tir i amb una carratel·la tan luxosa que a trenta hores al volt només en tenia una de semblant el Baró de Maldà.
Ponderava la gent que a més dels mossos que portava, en va haver de llogar d’altres per a conduir la gran quantitat de cavalls, mules i matxos que va comprar a França. Els jugadors són així, quan guanyen fan molta fressa, però si perden muts i a la gàbia.
Tot i els èxits que explicava, de tant en tant se sentia dir que l’Oranies s’havia venut una hisenda i així el patrimoni s’anava pansint.
Es podrien contar moltes facècies d’ell, però només en contarem una per no fer-nos pesats. Ja hem dit que una altra de les debilitats de la seva naturalesa era l’afecció a les dones: pel que sembla sostenia, temps ha, relacions il·lícites amb una tal Caterina i hi devia estar força encaterinat puix que la va posar com a llogatera en una casa que tenia a la Pobla. Així la podia visitar més sovint que quan residia a Barcelona.
Però no tot surt com un voldria i un bon dia es va assabentar que el seu segon fill, el Quico, que ja havia entrat a la quinta, de tant en tant, també es deixava caure a la casa de la Pobla. En això l’Oranies no va voler consentir i per acabar-ho va donar un paper de vint duros al seu hereu, el Ramon, bo i dient-li:
–Té, vés a la Pobla, dóna aquests vint duros a la Caterina i digues-li que se’n vagi que de llogaters com ella no en volem.
El Ramon, que no sabia res de les aventures de son germà, el va cridar i li va dir:
–Quico, m’ha dit el pare que vagis a la Pobla, que donis aquests deu duros a la Caterina i que se’n vagi, que no la vol veure més.
El Quico va enganxar la tartaneta i arribat a la Pobla li diu a la llogatera:
–Noia, hauràs de tocar el dos, que el pare així ho ha manat. M’ha dit que et donés aquests cinc duros per les molèsties que et pugui ocasionar el trasllat.
Com veieu, aquella dona encara va estar de sort que el tercer fill de l’Oranies fos una noia, sinó hauria hagut de marxar amb les mans al cap.
Amb les disbauxes i els mals exemples del pare no té res d’estrany que els fills tampoc no fessin gran cosa de bo. Mentrestant, l’heretatge de la casa s’anava decandint cada dia. En aquell ambient tan negre semblava, però, s’hi fes una clariana: l’hereu, el Ramon, es va casar. Hom pensava que havia posat un xic d’enteniment puix el xicot semblava que tingués cura de fer rutllar les coses, però al cap de cinc anys de matrimoni es va morir deixant dues filles a la seva vídua. Aquesta, aconsellada per algun parent que entenia l’afer, va voler assegurar l’esdevenidor d’aquelles nenes i va exigir una legítima, la qual cosa va aconseguir.
El minvat patrimoni de la casa, amb les exigències de la vídua, va quedar molt mal parat. Les coses cada dia anaven pitjor i un dia el vell Oranies també va aclucar l’ull per a no obrir-lo més. L’hereu natural va quedar el Quico, però tots els altres germans que eren cinc entre nois i noies, van voler cobrar la part legítima que els corresponia. Aleshores sí que el patrimoni de la casa va quedar desinflat del tot.
El Quico, que era tan aventurer com el seu pare, va vendre tot el que quedava i se’n va anar a viure a Barcelona. Allà, com que la gent no el coneixia, tindria més llibertat per a les seves patranyes. Ningú no sabia de què vivia, però hi havia temporades que anava ben rumbant. Freqüentava tots els àmbits alegres i un bon dia, un director de cinema es va fixar en ell, li va agradar la seva estampa i el va contractar per a impressionar unes quantes pel·lícules, en alguna de les quals va interpretar un paper ben important. El negoci del cinema no li va durar gaire temps i aviat va haver de tornar a viure de salt de mata, emmatllevant diners a tots els amics. Ell, però, sempre portava una vida ostentosa. Un dia, es devia llevar de bona lluna i va treure la rifa; per cert un premi de tres-centes mil pessetes que, a l’any mil nou-cents cinquanta, eren una bona fortuneta. En saber-ho un amic que li havia deixat diners es va afanyar a reclamar-los-hi. Com sia que ell va fer l’orni, al cap d’un parell de dies els el va demanar novament. Aleshores ell, fent l’enfadat, li va dir:
–Ep noi, que la rifa l’he treta per a mi i no per a tu!…
Era així de cara-doble.
De tant en tant, quan estava bé de fons, venia per ací a Igualada lluint bons vestits i anells de brillants. Es reunia amb els vells amics contant tota mena d’aventures de les quals ell sempre era el protagonista. Especialment del temps d’artista de cinema, en va explicar de totes menes, còmiques, tràgiques i picaresques. Exhibia una tarja que deia: Francis Aguilera, artista cinematogràfic.
–Aquesta tarja, deia, creieu que fa miracles!
Els amics se l’escoltaven perquè la seva conversa era molt divertida. Se’l creien o no se’l creien, puix que, quan se n’havia anat, algú solia comentar:
–El Quico no curarà mai; sempre explica més pa que peix; de tot el que diu, més m’estimaria les mentides pagades a cèntim que les veritats a duro!
I, com tots hem de fer, un dia també es va morir, però la seva fi va ser ignorada per tothom…”
