Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1850-1950
Devia ser un fuster de principi de segle, especialitzat a fer maces, però no en coneixem la identitat.
El llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 139, no en diu els cognoms ni on tenia la fusteria, ni en quin temps va actuar: “A aquest bon home el renom li venia d’això, de fer maces. El seu ofici era el de fuster, però s’havia especialitzat en la confecció de maces. En feia de totes mides. Des de la corpulent maça d’estellar fins a les que feien servir la mainada el Divendres Sant, per anar a matar els jueus. Aquell dia en venia qui-sap-les i algun any més n’hagués tingut, puix tots els brivalls en volien posseir una per apallissar els enemics de Nostre Senyor.
Com sia que la cerimònia de “matar jueus” ja fa una cinquantena d’anys que no es practica, potser seria oportú d’explicar-la encara que sigui breument: en les celebracions de Setmana Santa, el divendres a la tarda hi havia una funció molt característica anomenada “Ofici de Tenebres”. Els celebrants resaven uns psalms i al final de cada un apagaven un dels quinze ciris que ostentava un canelobre col·locat al Presbiteri. Aquest canelobre tenia forma triangular i la gent en deia “El Barret del Pare Etern”. Quan s’acabava de cantar el darrer psalm era el moment de començar la pantomima de matar els jueus. Aleshores tota la mainada es posava en moviment. Els minyons amb la maça i les nenes amb el carrau. El carrau era un petit instrument de fusta que consistia en un mànec on hi havia fixada una rodeta dentada. La roda, al voltar el carrau, feia espetegar una llengüeta de canya que produïa molt soroll. Els nois es posaven a colpejar unes bigues, que prèviament s’havien col·locat al passadís central de l’església, i ja us podeu figurar el soroll que s’armava entre els cops de maça i el rodar dels carraus. Tant i tant s’engrescava la gent menuda que la feina era fer-los parar per a poder continuar l’Ofici, fins que l’acte de “matar els jueus”, per tal que no resultés irreverent, es va traslladar a la placeta de davant de l’església. Allà es podien esbravar tant com volguessin els nois, picant i repicant les bigues, i les noies fins que el canell els dolia de tant de fer voltar el carrau. Com que això no hi havia limitació de temps, la mainada s’entretenia matant els jueus fins que la gent gran sortia de la funció. Aleshores s’havien d’afanyar a sopar per tal d’anar a la processó del vespre.
És clar que el sopar d’aquell dia aviat estava enllestit, puix el dejuni que practicaven els nostres avis era observat amb molt de rigor i aquells divendres de quaresma es feia dejuni i abstinència. En moltes cases només es menjava un plat d’enciam. Això en les cases riques i dels menestrals. Els pobres ja dejunaven tot l’any!”
Al Full Dominical d’Igualada del diumenge 29-3-1931, s’expliquen: L’ofici de Tenebres, el Tenebrari de 15 ciris i els fassos, vulgarment: Matar els Jueus. També explica perquè es van posar els bigalots, per a picar-hi les maces, a la placeta del Bruc, per a evitar que el desgavell de la mainada deslluís la cerimònia.
