Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1940-1980
Josep Noguera i Valls, c/ Soledat, 61, drapaire.
Els anys de després de la guerra hi havia una gran manca de tot i calia reaprofitar tant com es podia. Els drapaires compraven tota mena de coses que es poguessin transformar en primeres matèries. Als anys 40 i 50 voltaven pels carrers tres carros de tres drapaires: l’Arturo, el Nano i el Viarnès, per a anunciar als veïns que passaven.
L’Arturo i el Viarnès tocaven una trompeta, però el Drapaire Nano portava penjat a la barana del seu carro un tambor de fre de camió que el colpejava amb un martell, feia un so no tan harmònic com una campana però els veïns ja el coneixien i sortien a vendre-li, papers, pells de conill, drapots i tot allò que podia tenir algun valor, al rètol de casa seva deia: Drapaire Nano.
El llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 134 ens explica més detalls sobre ell: “El Nano era un drapaire que vivia a la placeta del Rei. Es deia Josep Noguera i Valls. Els seus descendents encara fan del mateix ofici, això sí molt millorat. Ara també fan d’antiquaris. El renom li van posar perquè era molt baixet. Encara que fos petit, però, grans idees i grans aptituds i al seu temps es va guanyar la popularitat, entre altres coses, perquè era l’ànima de la festa de l’enterrament del Carnestoltes.
Potser serà interessant d’explicar al lector jove que noranta anys enrera les festes de Carnestoltes es celebraven amb molt enrenou i platxeri:
Primerament hem de dir que, per els nostres avis la Quaresma era un període de penitència i dejuni observat amb tota escrupolositat. És per això que aquelles set setmanes les trobaven llarguíssimes. El jovent, la màxima diversió que tenia eren els saraus i no cal dir que mentre durava la Quaresma estaven completament prohibits.
L’alimentació també estava molt: els dejunis sovintejaven, l’abstinència de la carn era molt rigorosa i el peix que es menjava era bacallà i arengades. De peix fresc pocs dies n’hi havia i els pobres tampoc no hi podien arribar.
Per això, en acabar el període penitencial els que no cantaven Caramelles cantaven aquestes altres cobles:
Set setmanes de Quaresma
ja estem tips de bacallà,
de dejunis, d’arengades
i salsitxes d’hortolà. (salsitxes d’hortolà volia dir pastanagues).
Això sabut, no trobareu gens estrany que abans d’entrar a la Quaresma s’aprofitessin de menjar, de beure i de ballar, que en això consistien les festes del Carnestoltes.
El Nano, però, ja les preparava amb temps. Vuit dies abans ja treia al carrer un llit de ferro amb un ninot de palla que representava el Carnestoltes malalt. Cada dia hi anava afegint algun detall: un dia era un orinal prop del llit, l’endemà un altre personatge o ninot: una dona amb una xeringa a les mans; el dia següent un altre ninot amb bata blanca com si fos el metge i així totes les minúcies que les ganes de fer barrila i la imaginació li anaven suscitant. Ja podeu comptar que la bromada resultava molt grollera, però grollera o no, tot Igualada desfilava per la placeta del Rei per veure el Carnestoltes de cal Nano.
Arribat el diumenge començaven pròpiament les festes de Carnestoltes i amb elles les ballarugues a totes les sales de ball. Per aquests dies la gent es disfressava i es tapava la cara. Les persones de pes amb una careta i la gent vulgar amb una carota. Alguns amb un nas de cartó en tenien prou per a desfigurar-se el rostre.
Ballaven el diumenge, tarda i nit, ballaven el dilluns a la nit, ballaven el dimarts, que la tarda era festiva, i després de sopar tornaven a ballar, fins que tocaven les dotze de la nit. Aleshores es moria el Carnestoltes i començava la Quaresma i per tant s’acabaven els saraus.
L’endemà, dimecres de Cendra, a la tarda també es feia festa i era llavors quan el Nano i els seus amics galifardeus començaven la seva festa màxima, l’enterrament del Carnestoltes:
Una dotzena d’homes procuraven escarnir el vestit dels capellans posant-se unes faldilles de la cintura en avall. El cos se’l cobrien amb el “refajo” de llurs dones escanyat al coll i treien els braços per les costures laterals; amb això imitaven el sobrepellis i, penjat de les espatlles, un forc d’alls com si fos l’estola.
En un carro de trabuc col·locaven unes posts sobre les baranes i així feien el túmul, on amb tota parsimònia posaven el Carnestoltes ajagut. Carregat el “mort”, els “capellans” es posaven a cantar amb la cantarella de les absoltes:
Se’ns ha mort, se’ns ha mort
el nostre rei,
no hi han valgut metges ni medecines.
Se’ns ha mort, se’ns ha mort
d’un fart de figues
que l’han tirat a les portes de l’infern.
Carnestoltes, no estiguis trist
que si avui som pobres demà serem rics.
I les coses totes canviaran,
els que avui afaiten demà remullaran…
(una sola veu). Estem sense un quarto!…
(tots) Tants som!…
Feta la cantada la comitiva es posava en moviment, primer el “clero” després el carro amb el “mort” i una bona quantitat de gent que els seguien col·locats en dues fileres tal com abans es feia en els enterraments. Al final tancant les files hi anaven el Nano i els seus companys més acèrrims com si fossin el dol, amb un mocador de fer farcells als dits per a eixugar-se els ulls com si ploressin. També portaven una botella de vi per tal de consolar-se. Quan havien recorregut un bon tros paraven i un altre cop tornaven a cantar amb la mateixa cantarella, unes lletres així:
Qui té un duro fuma un puro
qui no el té fuma paper!…
Les comunes amb sifon
no són bones per a tothom!…
Haurem d’aprendre d’anar
qui ho fa a plom s’esquitxarà!…
I així anaven recorrent els carrers de la ciutat bo i fent parades tot sovint, especialment davant de les tavernes. Quan estaven tips de voltar, tips de cantar i tips de traguejar s’anaven escampant mig marejats alabant la bona voluntat del Nano i fent projectes per a l’any vinent.
La majoria de la gent d’avui qualificarà aquesta pantomina de l’enterrament del Carnestoltes com una bromada molt grollera, i ho era. Però hem de dir que només hi participaven les classes socials més baixes. Per dir-ho amb una expressió de l’època: no hi anava ningú que gastés cèdula.
Explicades breument les festes del Carnestoltes i la participació del Nano, per acabar deixem constància d’un fet que fou l’origen del seu ofici.
L’avi Noguera (a) Nano, a darreries del segle passat, aconseguí emancipar-se comprant per molts pocs diners una mula cega. Amb l’ajuda del quadrúped anava d’adoberia en adoberia, a moldre escorça de pi, accionant el molí giratori giratori de pedra, que generalment a cada adoberia hi havia. Tenia moltíssima feina, ja que els blanquers, fent-ho així, s’estalviaven de mantenir un animal. Però com sia que a causa de la mecanització va perdre quasi tota la seva clientela, llavors va dedicar-se a assecar l’escorça de pi ja explotada.
Ell la feia assecar i la repartia entre els seus nous clients –els particulars–, que generalment l’utilitzaven per cremar en les estufes i cuines d’aquella època.
Així és que l’avi Noguera, quan rebia una comanda d’escorça la traslladava amb el carro fins al lloc indicat, i un cop allí es carregava els sacs al coll i pujava la mercaderia fins a la porta de l’habitatge dels seus clients, tant si vivien a la planta baixa com a l’últim pis de l’edifici.
Vet ací que una vegada –quan a Igualada encara no es coneixien els ascensors–, va pujar una colla de sacs d’escorça al darrer pis d’una de les cases més altes de la població, i quan els tingué tots a dalt anà per cobrar un duro, que era l’import total del gènere i de la seva fatiga, el client manifestà que en aquells moments no tenia ni un ral a casa seva, i que si volia cobrar hauria d’esperar; li proposà també que a canvi li donava “ipso facto” uns sacs de pellings i roba vella, que allí tenia.
Com sia que l’avi Noguera (a) Nano veiés dubtós el cobrament en efectiu, acceptà la permuta, tot pensant que “más vale pájaro en mano que ciento volando”, però tot sorprès comprovà que de la permuta en sortia beneficiat, ja que d’aquells sacs de drapots en tragué vint pessetes. D’aquell fet deixà d’assecar i vendre escorça i es dedicà a fer de drapaire.”
