Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1900-1970
En tenim molt poca informació. Sadurní, hortolà, casat amb la Mònica. El Mònic es va casar amb la Paiona (segona dona del Mònic).
Al llibre Renoms igualadins, 1984, a la pàg. 127 ens explica la història: “De nom de pila es deia Sadurní, era hortolà d’ofici i home tant treballador com apocat; no freqüentava cap lloc i es passava la vida a l’hort fent planters, lligant enciams i escaroles, enfilant tomaqueres i mongeteres, esporgant arbres fruiters, etc.
Les tasques de l’hort, cada una al seu temps apropiat, omplien tota la seva vida, i com que era força calmós no s’acabava mai la feina.
Tret de les estones que al diumenge passava a l’església, es pot dir que no feia altra festa; perquè, tot i que guardava el precepte havia d’enganxar el carro per a pujar els coves a la plaça, a la parada de la seva dona, i recollir-los cap a migdia, quan el mercat havia acabat. La resta del dia, la passava entretingut en feinetes que no fossin retribuïdes amb el fi de no pecar: arreglava coves i cabassos, adobava les gàbies dels conills o el galliner quan convenia; el cert és que mai no acabava la feina. Això sí, cap al tard dels diumenges i festes de guardar anava amb la dona a les funcions de la Parròquia, a sentir la prèdica o a resar Rosaris o Trisagis, segons la diada.
Tot el que ell tenia de tímid i cançoner, la Mònica ho tenia d’eixerida i enraonadora. Era ben bé el revers de la medalla. A la parada que tenien a la plaça, per a tothom tenia una paraula amable. Sabia vendre i es feia estimar de la parròquia. La gent ja en deia la parada de la Mònica i de l’hort que abans en deien l’hort del Sadurní, al cap de poc d’ésser casat, ja en van dir l’hort de la Mònica i a ell mateix cada dia el coneixien més per l’apel·latiu de Mònic que pel seu propi nom. Amb pocs anys de matrimoni ja va ésser el Mònic, per a grans i xics. Aquest és l’origen del renom, un renom que va arrossegar tota la vida. Vegeu si no:
Un dia malastruc, el nostre Sadurní es va quedar vidu, quan ja portava quinze anys de matrimoni. Però, el que dèiem, el renom el duia tan encastat que no se’l va poder treure mai més de sobre, tot i que es va tornar a casar. Però ara ja hem encetat una altra història, que al nostre entendre mereix ésser explicada. El pobre Mònic, el dia de la mort de la seva esposa va plorar molt, tant que semblava inconsolable. Però al cap de poc temps ja se li va notar que canviava aquella fesomia ensopida per una altra cara més xiroia. Fins que un dia, els veïns van descobrir que festejava amb una xicota vídua que li deien la Paiona. Hom suposa que algú li va arreglar el casament, perquè a ell el veien tan tímid que no el consideraven capaç d’arreglar l’afer per ell sol.
Ara la gent tot era dir:
–Mira, mira aquell mosca balba…; o bé: Qui no ho fa de pollí ho fa de rocí…
Una cosa, però, no li perdonaren i era no haver sabut guardar el dol durant almenys una anyada. Tan cançoner que era en totes les coses i en l’afer del casori va resultar força decidit.
Ell ja sabia que el criticaven però els deixava dir i el dia assenyalat va tenir lloc el casori que va ésser a missa primera. En sortint, els nuvis i els convidats van a casa de la núvia on van fer un bon esmorzar. Després els convidats es van anar acomiadant. Ells encara van restar a ca la Paiona i a la vesprada, quan el carrer ja era ben fosc, se’n van anar cap a casa seva.
Algú els devia veure entrar i ho va fer córrer pel veïnat. Aleshores uns quants trempats del barri, que ja estaven preparats, es van reunir en una casa propera, proveïts de cubells foradats i llaunes de petroli velles; fins i tot la mainada portava pots i altres fòtils. Tots plegats es plantaren al davant del portal de cal Mònic i es posaren a colpejar les llaunes i els cubells i armaren un guirigall tan estrepitós que tota la gent sortia al carrer o a la finestra. Aquell escàndol, doncs, no era altra cosa que els esquellots amb què els nostres besavis acostumaven a obsequiar els vidus que es tornaven a casar. Eren així la gent d’abans de divertits, i si els nuvis s’enutjaven de la bromada, pitjor per a ells.
El Mònic, com que ja s’ho temia, va posar a punt un parell de porrons de mistela i una bona plata d’ametlles torrades i panses, i quan li va semblar que s’havien esbravat prou batent les llaunes, aparagueren ell i la Paiona amb el present. Al punt cessà la saragata, puix que la gent ja només estava per a tastar les ametlles i remullar el ganyot amb el xarel·lo. I així acabaren aquells esquellots donant l’enhorabona als nuvis i cadascú a casa seva.
Vet ací una rutina, la dels esquellots, molt arrelada en temps dels nostres besavis. Era un bon costum?, era dolent o molestós?… Nosaltres ara no ho podem dir pas: ells ho feien i ells s’entenien!.”
És difícil de saber cognoms, ni data, ni on era l’Hort del Mònic. (JFV)
El Mònic de Capellades era Pau Vich, polític capelladí que es va posar a les ordres del Cacic Godó. Eren agents godonistes: El Mònic i el Dr. Guineu.
Cal Mònic de Castellolí. La Càndida de cal Mònic, cap a 1960 devia vendre peix, que li subministrava Peixos Masana d’Igualada
