Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1894-2016
Barberia a la plaça del Rei, 17.
El primer Llegumet va ser Josep Padró i Montfort (Igualada, 1853 -27-3-1920).
Es va casar el 23-8-1876 a Santa Maria d’Igualada amb Magina Mercader i Ferrer (Igualada, 1855). En casar-se tenia l’ofici de teixidor però l’any 1894 va obrir una barberia al c/ del Pavellons, 3.
El 1907 es va enderrocar la Caserna d’Infanteria i la barberia va quedar situada a la plaça del Rei, 3, sense moure’s de lloc.
El llibre Renoms igualadins explica el perquè del renom de Cal Llegumet que també van tenir sempre els seus fills, també barbers, Joan Padró i Mercader a la plaça del Rei i Jaume Padró i Mercader a la placeta de St. Joan, 5.
Actualment està enderrocada la casa de Cal Baldiri Cardona, plaça del Rei, 16-18, als baixos de la qual hi havia la barberia de Cal Llegumet i s’hi ha aixecat un edifici nou.
Llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 104 diu: “El Llegumet era un barber molt acreditat i molt antic, el cognom del qual era Padró. Si ja era antic l’any 1910 molt més ho és avui puix que la barberia encara existeix a la plaça del Rei, reconeguda pel mateix renom i regentada per un descendent directe del seu fundador.
El renom, a aquest llinatge de barbers, els pervé d’una causa ben insignificant, però que va deixar el seu rastre com veureu:
Abans, un dels dies que els barbers treballaven més era el diumenge al matí. Aleshores, el diumenge, tenia lloc el mercat més important de la setmana, tot i que dimecres també se’n feia. Per aquesta circumstància molts pagesos que venien a mercat amb el carro, quan havien deixat la dona instal·lada a la plaça i l’animal ben aconduït, aprofitaven el temps per fer-se afaitar. Vol dir això que a més dels parroquians locals a les barberies s’hi afegien molts pagesos del mercat. La botiga, doncs, de cal Padró, tot i que eren quatre a pelar barbes, acostumava a estar molt plena d’homes que esperaven tanda. Però, entre nou i deu, com que la gent ha de menjar, tant els dependents com l’amo, ara l’un ara l’altre, deixaven una estona la cadira buida per esmorzar. Els parroquians tot i que ja hi estaven acostumats sempre rondinaven una mica. En aquest cas l’amo, molt amable, els deia que es fessin càrrec que de les set del matí estant que treballaven i el més segur és que no anirien a dinar fins a dos quarts de tres.
Així parlaven amb un parroquià dels addictes i aquest, bo i contestant-li objectava:
–Potser tens raó, però si tots enllestissin com fas tu gairebé ni ens n’adonaríem; en canvi els mossos són tan cançoners…
El vell Padró li responia:
–Que no veus que són a l’edat de la creixença i es menjarien un bou amb banyes!… En canvi, jo ja no menjo gran cosa: jo amb una mica de llegumet en tinc prou.
Pel que es veu el llegum li devia plaure molt, perquè en parlar de menjar sempre repetia la mateixa frase:
–Amb una mica de llegumet en tinc prou…
I de tant dir-ho, el Llegumet li va quedar.
Ja que hem sortit a parlar de barbers, voldria fer esment d’un costum, anys ha desaparegut que, encara que no tingui cap relació amb el Llegumet, sí que en té amb la seva professió: ens referim al costum d’anar a fer l’Hora, que en arribar la Setmana de Passió feia anar d’esma tots els barbers.
Com dèiem, en aquesta setmana hi havia la consuetud de fer una hora de vetlla a Jesús Sagramentat. Es començava el diumenge i hi assistien totes les Corporacions i Gremis. Els uns, per qüestions laborals feien la seva hora en dia de festa; els col·legis, en canvi, la feien en dies feiners, però uns i altres la celebraven amb molta solemnitat. Aprofitant l’avinentesa gairebé tota la quitxalla estrenava vestit perquè l’ocasió es prestava per lluir-lo. Figureu-vos que sortien del col·legi formats en dues fileres i amb una torxa encesa talment una processó, precedits del seu pendó i acompanyats d’una banda de música. I, és clar, anant com anaven tan mudats el pentinat no podia desdir. Per això els barbers i pentinadores treballaven com mai, perquè la moda, en aquest acte, era anar amb el cap tot arrissat tant les noies com els nois. Si mireu els àlbums de retrats de família, pel pentinat coneixereu el dia que els nois anaven a fer l’Hora, puix en cap més ocasió es pentinava la quitxalla amb rínxols com aquell dia.
Per tal motiu, doncs, el Llegumet de bon matí ja tenia el fogó i els ferros a punt i a mida que entraven vinga d’arrissar caps i no parava fins al moment de la processó. En acabar, fos l’hora que fos, estava mort de cansament. Retut i esvaït se n’anava a dinar: dic esvaït, perquè aquells dies no tenia manera d’esmorzar, és a dir, de menjar-se el llegumet.”
