Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1900-1935
També ho trobarem com a LA JÚLIA DE MONTSERRAT
Júlia Miserachs i Vallès (Igualada, 1883) florista.
Era filla del Tonet Sabater, casada el 16-5-1908 amb Salvador Duran i Torner (Igualada, 1875 – 1932), serraller, vidu de Maria Carulla i Torner.
Van tenir tres fills: Jaume (Igualada, 1909), Antònia (Igualada, 1914) i Antoni (Igualada, 1920).
Li deien la Júlia de les Flors, perquè ella es dedicava a fer flors de roba per als vestits de les senyores. Primer ho feia al seu domicili: c/ St. Domènec, 8, 2n. Cap a 1930 tenien la botiga de flors artificials al c/ Nou, 3 i ells van ser qui van fer-hi posar la majòlica de la Lliga del Bon Mot, que encara hi és i que diu: “Alabat sia Déu. Per la vostra pròpia dignitat i respecte als altres no renegueu”.
El seu marit era germà del Duran Baster i havia treballat a cal Vicenç Manyà, i va morir el 1932. Ella va continuar la confecció de flors fins que va tenir ocasió de tenir al seu càrrec el rober litúrgic del Monestir de Montserrat, va anar a viure permanentment a Montserrat i només un cop a l’any venia a Igualada, ocasió que aprofitaven els igualadins per a través d’ella encarregar les cel·les del Santuari o qualsevol tràmit que precisàvem i quan anàvem a Montserrat l’anàvem a visitar i ens rebia on ella residia sobre l’atri de l’església.
Per tots aquests serveis que feia tenia ben merescut el renom de la Júlia de Montserrat. Quan venia a Igualada l’anàvem a veure al domicili que tenia a Igualada, que era a la rambla Nova, 29. Després d’ella al c/ Nou, 3 hi va obrir la sastreria Francesc Casarramona i Toll i després de la guerra Francesc Cabestany i Segarra (a) Sastret.(JFV)
El llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 100 ens explica més coses d’aquesta noia: “Es deia Júlia Miserachs i era filla de cal Tonet Sabater. Cap allà l’any 1925 tenia una botiga al carrer Nou on a més de terrissa i porcellana hi venia flors artificials. Cap als volts de la Setmana Santa aquella botiga semblava un jubileu, ja que allà s’arranjaven tots els ramallets i toies de les diferents colles de Caramelles.
Cap a ses velleses es va posar a viure a Montserrat on confeccionava i repassava la roba utilitzada en el culte de la Basílica.
Tota la gent la coneixia per la seva simpatia. Sempre en tenia una per dir i les seves dites sempre eren encertades i gracioses.
A la cel·la que ocupava, tots els igualadins que pujaven a Montserrat hi feien cap. Ella deixava les portes obertes de bat a bat i així la gent entrava i sortia sense que ella hagués de deixar la feina. Sempre estava a punt de fer un favor i invitava a tothom que deixessin els paquets que allà estarien ben guardats. A tothom qui entrava a veure-la els feia explicar tot el que passava per Igualada especialment els prometatges, els casoris i naixements i totes aquelles coses que agraden tant a les senyores. Ella ho escoltava interessada, de tant en tant hi ficava cullerada, però, mai no alçava els ulls de la feina; sempre cosia.
No cal dir que d’una dona tan alegre i divertida se’n podrien explicar qui sap les anècdotes. Nosaltres tan sols n’explicarem una que defineix molt clarament el seu enginy i la seva gràcia:
Quan ja tenia noranta anys i començava a ésser velleta (diem que començava perquè hi ha gent que per més anys que tinguin mai no arriben a vells) hi havia dies que no es llevava del llit. Tot i això mai no deixava de cosir. En un dia així unes noies la van anar a veure i en entrar li van dir: –què tal, senyora Júlia?
–Bé, gràcies a Déu (a ella mai ningú no li havia sentit dir que es trobés malament).
–Vostè sempre treballant!…
–Si noia, però ara, no gaire de gust.
–I això?…
Aleshores mostrant la peça que cosia els va dir:
–Vegeu si en dóna de voltes el món: tota la vida de cosir per Déu i ara que sóc a les portes de la mort treballo pel diable!… (la peça que estava cosint eren uns biquinis d’allò més minsos).”
