Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1880-1930
Joan Palomes (a) Crostons, delegat dels Fusters Igualadins, a l’assemblea de la CNT, l’any 1911.
El llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 64, en dona aquest relat: “Cinquanta o seixanta anys enrere a la plaça de la Creu es reunien unes colles de xicots que jugaven a tots els jocs. N’hi havia de petits que s’entretenien amb jocs de canalla i potser algun dia feien alguna malesa, però els que nosaltres volem dir eren una colla de grandassots les joguines dels quals, les més de les vegades, resultaven pesades. Els deien els de la Creu i el seu capitost era un ganàpia conegut pel Crostons. Les seves activitats, o malifetes, consistien a anar a robar ametllons i altres fruits de les vinyes; es barallaven a pedrades amb colles de xicots d’altres barris, sovint amb trencadissa de vidres. Tenien predilecció per una treta bon xic salvatge que us explicarem:
Aleshores hi havia moltes cases que collien més vi del que no consumien, és a dir, els en sobraven algunes càrregues. Ja l’haurien pogut vendre a algun traficant, que molts n’hi havia, però venut a la menuda resultava més ben pagat. Vet ací, doncs, que qui tenia vi per vendre ho anunciava bo i penjant un ram de pi al balcó.
Aquests rams, quan havien passat uns quants mesos penjats, estaven molt ressecs del sol i la serena, qualitat que aprofitaven els brètols de la Creu per a tirar-los mistos encesos fins que la rama s’abrandava. El foc que produïa, encara que molt curt, resultava molt aparatós i les més de les vegades congregava bon nombre de veïns que indignats blasmaven d’aquella colla de bergants, però també censuraven la policia perquè no vigilava prou. Els policies, però, només esperaven una ocasió per a castigar-los com es merexien, però aquesta no es presentava.
Un dia un policia al qual li deien el Missi va emprendre el Crostons i amb cara agra li va dir:
–Vatua el món, Crostons, el dia que t’arreplegui et fotré una brunyida que te’n recordaràs dies!…
El minyó, que encara que jove l’avantatjava en estatura i corpulència, li va respondre:
–Si proveu de tocar-me, m’hi tornaré, eh!…
Ningú no sap que mai l’hagués tocat; qui sap si és perquè els policies també tenen la pell prima…”
