Nom de lloc
No apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1904-…
Pedró que recorda on va morir l’armer Magí Rabell (a) Maginet, està en terme de Montbui a llevant del camí del Polvo, just després de travessar l’Anoia. Estava rematat per una creu de pedra, que va ser destruïda pels rojos, després de la guerra s’hi va posar una simple creu de ferro damunt del pedestal petri. A finals segle XX uns brètols van arrencar la creu i Jaume Prats i Roca (Igualada, 17-7-1936) manyà, fill del Mariano Carter i parent del Maginet, va forjar una artística creu de ferro que ara completa el monument. (JFV)
ADR ens dona més informació: Magí Rabell i Alibau (a) Maginet (Igualada 20-1-1865 – 18-1-1904) serraller, tenia l’armeria i el taller al c/ Sta. Maria, 16, casat amb Teresa Lliró i Riera (Òdena 1871). El 1888 dirigia l’estudiantina Els Sucarrats, grup musical humorístic creat el 1863 per a recaptar recursos per als malalts de l’Hospital i per als presos. Va morir d’un tret fortuït en una tràgica imprudència al marge dret del riu Anoia, conegut com el pas de Carme, on hi ha la Creu.
El llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 110, ens explica aquest renom: “El Maginet. El seu nom era Magí Rabell. Així doncs, això de Maginet no era cap renom, era, com es pot suposar, el diminutiu del seu nom de pila. Però, si tenim en compte que gairebé ningú no sabia com es cognominava; si pensem també que mai ningú no l’havia cridat pel seu nom; si considerem, encara que en morir ell, a la seva vídua tothom la va conèixer per la Viuda Maginet, ja podem afirmar que ell fou el Maginet per antonomàsia, puix que si algun altre n’hi havia conegut pel mateix apel·latiu sempre li havien d’afegir algun altre mot per a distingir-lo. A ell no; ell era el Maginet a seques. Era manyà d’ofici, bon forjador i a més armer, molt traçut i acreditat. Com a bon artesà per força havia de sentir predilecció per les coses belles i això ho demostrava amb l’afició al cant coral i a la música. Per les seves aptituds una colla de joves, coneguts i admiradors, l’elegiren per director del cor “Els Socarrats” cognominat també Agrupació Musical Humorística i més conegut per l’Estudiantina. Si els van batejar així fou per la indumentària que portaven: un bicorni per barret i una ampla capa, a imitació dels cors universitaris que tant s’estilaven en aquells moments. (Això passava cap allà el 1890). Aquells entusiastes cantaires, ensinistrats pel Maginet, acostumaven a organitzar vetllades de cant acompanyats de guitarra, que sempre resultaven molt lluïdes. Hem de dir que les pessetones que recaptaven mai no eren a benefici propi, ja que sempre les lliuraven a l’Hospital o als reclusos de la Presó del Districte. I aprofitaven el dia que feien el lliurament dels donatius per a dedicar un concert als malalts o als presos, finesa que uns altres i altres agraïen molt i que la gent aprovava i aplaudia. No us penseu, però, que aquells minyons no sentissin també la força de la joventut. A més dels sentiments humanitaris que hem esmentat tots feien l’aleta a la damisel·la de la seva preferència. Per això, en arribar el bon temps, cada dissabte, closa la vesprada, sortien a donar serenates a les xicotes casadores que escoltaven il·lusionades aquelles gentils tonades. Però al món, de tant en tant hi ha un dia atziac i aquest dia va arribar per al pobre Maginet. Ja hem dit que era armer d’ofici. Veus ací, doncs, que en certa ocasió va anar juntament amb un client a provar unes armes de foc a l’altra banda de la riera. Ningú no va saber com va ser, però el cert és que, manipulant una arma, en un mal moment, al parroquià se li disparà i el tret s’adreçà de dret sobre el dissortat Maginet que va quedar estès a terra sense vida. No cal pas que diguem que tota la població se’n va plànyer molt puix que, com assenyalàvem, gaudia de la simpatia general. És cert que tothom va lamentar aquella tragèdia, però com podeu comprendre molt més la va sentir la seva malaurada vídua, la qual va consagrar la resta de la vida a recordar el seu benamat espòs. En el lloc de l’accident hi va fer erigir una creu que expressava el seu profund sentiment: la Creu del Maginet, coneguda per tothom. Era de ferro forjat tal com esqueia, tractant-se d’un forjador. Tota ella de filigrana floral. En el creuer hi figurava una flor de passionera amb tots els atributs de la Passió del Senyor, i dessota, emmarcat per la filigrana, hi havia un cor travessat per una bala. En 1936, els iconoclastes la van fer malbé i tan sols en restà el pedestal mig destruït. Avui torna a estar refeta, però no amb la magnificència d’abans. Ara la creu és de pedra i en el pedestal s’hi pot llegir la següent inscripció: Teresa Lliró a su amado esposo Magin Rabell que murió en este lugar el 18 de Enero de 1904. Hi ha gravat a la pedra un cor en record d’aquell que ostentava la primitiva creu de ferro i continua la llegenda amb aquestes lletres: –El Obispo de Vich José Torres i Bages concedió cincuenta días de indulgencia a todo acto de piedad en sufragio del alma del difunto. RIP. Encara, qui vagi al Cementiri, podrà veure un retrat del Maginet davant de la pròpia sepultura situada sota els pòrtics de mà dreta. En contemplar la seva fesomia, amb aquella barba de l’època romàntica, s’endevina en ell un home de vàlua. La seva estampa és, sense por d’equivocar-nos, la d’un somniador que sabé admirar i enaltir la bellesa en totes les seves manifestacions.”
