Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1870-1927
El significat del renom ve per l’ofici de fer cordes
Joan Cañellas i Soler (Igualada, 1867-1927).
En tenim diferents testimonis: Joan Serra i Constansó: “El cànem l’afanàvem de la roda del Corderito.”
Padró de 1905, c/ Òdena, 6. Joan Cañellas i Soler, corder, casat amb Antònia Puig i Mestres (Sitges, 1872), resident a Igualada des de 1980, filles Concepció (Igualada, 1902) i Antònia (Igualada, novembre 1905)
(ADR) Sol de Tous (31-7-1927) Necrològica de Joan Cañellas Soler, 60 anys, corder, casat amb Antònia Puig Mestres i després amb Francisca Codorniu i Bernadas.
Al llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 59 ens ofereixen una explicació ben diferent del renom: “Li deien el Corderito perquè en certa ocasió va fer una aposta amb els seus amics; la juguesca consistia a menjar-se un cabrit sencer (un corderito) en un sol àpat. Si ho aconseguia els amics pagaven el corder i si no el pagava ell. El Corderito es va ben entaular i en una estona es va endrapar la peça i encara hi ha qui diu que va sucar pa amb l’oli del rostit. El nostre home no tan sols era cèlebre a la taula; també tenia fama de bromista, i en aquell temps (parlem de les acaballes de la passada centúria) les bromes que es feien més d’un cop resultaven pesades. Perquè vegi el lector com les gastaven en relatarem algunes.
Un dissabte de tardor, quan els dies ja comencen a ésser curts, el Corderito i la seva colla se’n van empescar una: sabien que en aquella hora el Vetaire plegava del treball i es van voler fer un tip de riure a la seva esquena. Ja em teniu, doncs, el Corderito assegut en un banc del Passeig (aleshores els bancs eren de pedra) i al seu costat, sobre el banc, hi tenia un barret que aguantava suaument amb la mà. Al cap de poc veu passar el Joanet Vetaire, un minyó un xic curt de gambals que molts cops s’ajuntava amb la colla, i bo i cridant-lo li diu:
–Escolta, Joanet. Tu que ets tan bon xicot, em voldries guardar un moment aquest barret?
Com sia que el Vetaire es va quedar parat sense entendre el sentit de la petició, afegí:
–Ja t’ho explicaré; sota d’aquest barret hi guardo un canari que se m’ha escapat encara no sé com, i si tu et quedaves jo m’arribaria a casa a buscar una gàbia. Tot seguit torno a ésser aquí, saps?
–Bé, afanya’t que jo tinc tard que haig d’anar a Cal Xamallet a afaitar-me.
El Joanet s’asseu al banc i posa la mà sobre el barret. El Corderito, en lloc d’anar-se’n a casa seva tal com deia, se’n va a la cantonada on l’esperaven una colla de companys i tots plegats es posen a contemplar el pobre Vetaire. Passen deu minuts, passa un quart… El minyó s’impacienta mirant amunt i avall i en veure que el Corderito no ve es decideix a quedar-se l’ocell. Alça, amb compte el barret amb una mà i amb l’altra, ràpidament perquè no s’escapi, va per agafar l’ocell. Ai, pobre Joanet!… En lloc d’un canari, ço que hi havia allà sota era una cosa tova que per la pudor que feia ja podem suposar quina cosa era… Aleshores, els bromistes surten del seu amagatall bo i rient, mentre el Joanet enfurismat, vol agredir el Corderito amb la mateixa mà bruta. Els companys van aguantar el Vetaire per tal que la cosa no acabés malament mentre per aconsolar-lo li deien:
–Què hi vols fer, Joanet?… Ja saps que entre nosaltres no ens podem enfadar…, qui s’enfada paga el beure… Avui per tu, demà per mi…
I així el van poder consolar.
Aquesta és una mostra de les tretes del Corderito i companyia. Hi afegim la companyia perquè n’excel·lia el Codorniu (Codorniu se’n deia de cognom). Era aquest el col·laborador més assidu en totes les bromades i no volem pas dir que els altres quedessin enrera, al contrari, sempre estaven disposats per a qualsevol plagasitat. Tots eren prou plagues.
Se’n podrien explicar moltes d’aquesta partida puix que no paraven mai. A les nits d’estiu, per exemple, repetien una facècia que a vegades tenia males conseqüències. En aquells dies hi havia el costum entre la gent de fer ratafia, i com sia que aquest licor per confitar-se ha de passar quaranta dies a sol i serena, eren moltes les cases on es podia veure la seva garrafeta al balcó. Vet açí, doncs, que aquella colla de plagues s’hi enfilaven com podien, baixaven la garrafa i se la bevien. Després, un cop buida, la tornaven al balcó, però no al mateix d’on l’havien baixada sinó al d’una altra casa i si sabien que els amos de la ratafia estaven renyits amb algun veí, la deixaven precisament allà, per a embolicar més les renyines entre les dues famílies.
Amb el que hem dit ja us podeu adonar de la mena de bromes d’aquests bergants. Així i tot, la cua que poguessin portar no els espantava gens. Al contrari, ells amb això fruïen. Vegeu aquesta altra, que també va fer parlar molt:
La cosa va ésser així. Eren els dies de Carnestoltes i aquell dimarts a la nit es feia el darrer ball. En aquell temps la gent vivia molt confiada i com sia que les claus dels panys acostumaven a ésser de gran tamany, gairebé tothom la deixava amagada a la gatonera.
A les dotze en punt de la nit s’acabaven tots els balls, puix que en aquell moment precís ja començava la Quaresma i la gent aleshores observava molt aquests preceptes. En aquella hora, doncs, tots els veïns coincidien en retirar-se a descansar. Els nostres bromistes mentre durava el ball es van entretenir canviant les claus d’una gatonera a l’altra, i a més a més empastifant-les amb una cosa que semblava fang però per la pudor que despedia delatava la seva veritable naturalesa. Compteu, doncs, en plegar dels balls, el guirigall que es va produir entre el veïnat i les hores que va durar… No cal pas afegir cap més comentari, ja us ho podeu imaginar.
Per acabar de contar les facècies d’aquesta trepa en retraurem una altra; totes eren, com eren, com ja hem dit, molt pesades, però aquesta potser és la que ho fou més.
Entre els companys sempre n’hi havia algun que li tocava el rebre i el pobre Vetaire pel fet d’ésser un tros d’enze fou un dels més perjudicats: feia un quant temps que semblava com si li haguessin ficat el dit a l’ull.
Sabien que cada festa anava a fer migdiada a la pallissa i un diumenge d’estiu s’hi acostaren i per la gatonera van calar foc a la palla. La pudor de cremat va despertar el pobre Joanet i el fum li tapava la respiració. Ell va provar de sortir de la pallissa però com que el foc era precisament a la porta va haver de sortir com va poder per la teulada. Els bromistes ja començaven a tenir angúnia, però van respirar en veure’l eixir; el van ajudar a saltar i van apagar el foc tot seguit.
Aquest cop, la reacció del Joanet, a l’endevinar la mala sortida, va ésser totalment diferent. Altres vegades cridava i rondinava però ara es va encaminar a casa seva i a entrada de fosc, amb la carrabina penjada a l’esquena, s’encaminà cap el cafè de l’Espartero on sabia que hi trobaria el Corderito i la tertúlia reunits com cada diumenge. Entrà decidit i digué:
–Corderito, et vinc a matar!…
Tot seguit els companys el van aguantar mentre li volien prendre l’escopeta. El Corderito, però, es posà dret bo i dient:
–Deixeu-lo estar, deixeu-lo estar!… i amb tota la parsimònia puja sobre la taula, es tira els pantalons avall i mostrant el cul tan rodó com el tenia, va dir:
–Tira, Joanet, tira!… Almenys açí ja hi trobaràs el forat fet!…
Tota la concurrència es va posar a riure estrepitosament i per celebrar l’acudit tothom va beure aiguardent a desdir. Però el que en va veure més va ésser el Joanet Vetaire ajudat pels seus companys, els quals procuraven que s’oblidés de l’enuig amb la beguda. El van acompanyar a casa seva cantant i ben alegre. En endavant, però, no li gastaren cap més bromada.
Aquestes eren les sortides del Corderito i la seva trepa. Se’n podrien explicar moltes altres però creiem que ja n’hi ha ben bé prou. Diguem, també de passada, que quan una colla així agafa fama se n’hi atribueixen moltes més de les que fa. Val més, doncs, que no en contem cap més.”
