Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1890-1950
Carme Guix i Claramunt (Tous, 1885) casada amb Josep Montaner i Torreguitart (Igualada, 1887), sabater, músic i constructor d’acordions. Són els pares del Mestre Joan Montaner i Guix (Igualada, 1913-1967), domicili c/ St. Carles, 4, d’Igualada.
El llibre Renoms igualadins, 1984, a la pàg. 45, recull la següent explicació del personatge: “Segons les nostres referències, la Carme pertanyia a una família de músics. Fidel a la tradició es va casar, molt enamorada, amb un músic, amb gran complaença de la família d’ella i de la família d’ell. Aquell jove matrimoni vivia feliç en perfecta harmonia i al cap de l’any, per acabar d’arrodonir l’alegria de tota la família, va venir al món un plançó, un noi que al seu temps també va ésser músic, però quin músic!… Li deien el mestre Montaner!…
Hem dit, gran, però de gran tan sols en va ésser en les seves aptituds i en les seves actuacions, puix que d’estatura més aviat era baixet; però era un bon executant , un excel·lent compositor i un director de certa fama.
Per tal d’avalar tot ço que estem dient serà agradós de contar una anècdota referida al Mestre. A través d’ella, veureu l’estima en què el tenien les persones. En una d’aquelles trobades que de tant en tant organitza l’Associació de Cors de Clavé. Hi van concórrer gran nombre d’Agrupacions de tot Catalunya i, és clar, el Cor de “La Llàntia” no hi podia pas mancar. Totes les colles van cantar tan ajustades com van saber. El públic va escoltar complagut i va aplaudir amb entusiasme. En venir el repartiment de diplomes l’alegria dels igualadins va ésser immensa: havien assolit el primer lloc!
Comentaven el resultat del certamen dos assistents a l’acte; ni un ni l’altre no eren de la nostra ciutat. Un va dir:
–Aquests minyons de “La Llàntia” d’Igualada són uns pinxos i refilen com rossinyols! No és gens estrany que hagin guanyat perquè, s’ha de dir tot, tenen un director que val molt.
–No és aquell home tan petit?…
–Petit dieu?… No l’heu vist mai a dirigir?
–No.
–Doncs, quan dirigeix creix dos pams!…
No cal dir res més.”
