Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1900-1939
Captaire i persona sense llar que voltava per la ciutat a començament de segle XX. Després de viure en barraques i edificis precaris, va acabar vivint al c/ Alba, 13. Va morir el 14-1-1938 (51 anys) de fred i inanició.
S’esmenta al llibre: Estampes Igualadines de l’any 1958 “El Carlitos amb aire monàstic, que ningú en sabia el seu nom ni la seva procedència”.
L’Historial A. G. Traginers diu: “El gener de 1936 el premi de la rifa dels Tonis va correspondre al captaire Carlitos, después de la guerra no se’l va veure més per Igualada”. L’import del premi era de 500 pessetes. Foto: AFMI 1382.
El llibre Renoms igualadins, 1984, a la pàg. 41, recull la següent anècdota del personatge: “Fou un tipus molt pintoresc. Ningú no sabia com va fer cap ací a Igualada. Vivia sota la muntanyola del Pi en una barraca que compartia amb unes quantes gallines, un parell de gats i un gos vell i famèlic, brut i carregat de puces, com son amo.
El Carlitos duia barba i el cabell molt llarg; el cabell que se li veia puix que portava una gorra que no se la treia mai, ni per anar a processó, costum que guardava amb molta assiduïtat; es col·locava darrera la comitiva amb un cap de brandó encès o apagat, segons el vent que feia.
Si alguna vegada li preguntaven quin era el seu cognom, o l’edat que tenia solia respondre amb un estirabot. Un dia que una dona li preguntava de quin poble era, ell va contestar:
–Goita quin gat tan gros!…
Altres vegades, si li venia de gust satisfeia la curiositat de la gent i deia, molt seriós, que havia arribat a Igualada a cavall dels ocellets. Vivia de caritats i sempre defugia de treballar si algú li oferia feina. Un dia, una dona li va proposar d’omplir el safareig, i ell amb la seva veu llastimosa li va contestar:
–Com voleu que treballi si no m’aguanto de dèbil!
Aleshores la dona li va preparar un bon crostó de pa sucat amb oli i tomàquet acompanyat d’un tall de botifarra negra, es posà a menjar i mentre queixalava la botifarra mormolava:
–La blanca també m’agrada…
Quan s’ho va haver acabat tot, la bona dona li allargava dues galledes bo i mostrant-li el pou d’on havia de treure l’aigua; ell, amb cara d’estúpid, anava reculant per a defugir la presència de la mestressa mentre rient, rient, va exclamar:
–Gos fart no caça…
I girant cua se’n va anar.
Un altre cop, però, per a provar-lo, un graner del carrer de la Soledat li va oferir un bon grapat de diners si l’ajudava a descarregar un carro de patates. La paga li devia fer goig puix que va cobrar per endavant i va descarregar el carro ell tot sol sense mostrar cap mica de fatiga. El graner va quedar parat bo i contemplant com el Carlitos s’allunyava tot recomptant la paga, i rascant-se la closca va dir:
–M’hauria sortit més econòmic si en lloc d’ell hagués llogat un camàlic…
L’any 1931 es va crear l’entitat Beneficència Igualadina i es va prohibir la mendicitat. D’ara endavant, els pobres menjarien a l’Hospital i dormirien en un departament de l’Escorxador, un cop cada setmana els afaitarien i els dutxarien i quan convingués els tallarien els cabells. Tanta higiene fou una tragèdia per al Carlitos; el dia que van intentar d’afaitar-lo el van haver de lligar i per a rentar-lo el ficaren en una bassa on li van deixar bona estona per tal que s’acostumés a l’aigua. Sense aquestes mesures enèrgiques no n’haurien pas sortit. Perquè no li passés pel cap de tornar a la barraca la van cremar.
El pobre Carlitos net i endreçat no semblava ell; li havien llevat la personalitat. La gent, sorpresa de veure’l tan canviat li deia:
–Que has fet una prometença, Carlitos?
Ell, compungit, quan es dignava contestar, deia:
–Jo, que havia nascut ric, com Jesús, hauré d’acabar els meus dies com un pobre…
Al cap de poc d’haver començat la Guerra Civil va desaparèixer de la ciutat.
Ningú no n’ha sabut res més…”
La seva foto està a la pàg. 49 d’aquell llibre (AFMI)
