Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1800-1990
Segons consta al Cadastre de 1834, hi havia un ciutadà, Jaume Claramunt, que vivia a la rambla de St. Ferran, 11
Qui més detalls en dóna és Miquel Ball “El Cargolat vivia a la darrera casa del rengle c/ Sta Caterina, tocant a un camp molt gran, Camp del Cargolat. Recollia almoines i a canvi resava salms. Feia papers còmics de teatre i al ball de la Patera feia de rei moro i acabava el seu discurs dient: Valiente turco”.
Joan Serra i Constansó explica: “Al ball de la Patera hi havia les discussions entre l’Escura i el Cargolat”
Estampas Igualadinas 1954, pàg. 31: “El Cargolat va ser cap de la Patera, era matalasser i resava salms”
(ADR) Al Llibre d’actes de l’A. C. Apol·lo de 1902: Anton Claramunt (a) Cargolat. Al periòdic L’Igualadí del 5-5-1912, hi ha la necrològica del Cargolat que va morir 3-5-1912, no en diu el nom, però en precisar el dia de la defunció hem pogut saber qui era el pintoresc personatge: Pere Claramunt i Segura (Igualada, 19-12-1840 – 3-5-1912), teixidor, fill de Josep Claramunt de Sta. Coloma de Queralt i Teresa Segura de Calaf, casat amb Francisca Fàbregas i Mensa (Vilanova del Camí, 17-1-1845), vivien c/ Sta. Caterina, 37, 2on. Sembla que cal distingir entre el renom Cargolat aplicat a alguns Claramunt i el pintoresc personatge Cargolat que va morir el 3-5-1912.
Al llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 38, hi ha la reproducció d’un retrat del Cargolat (AFMI-1338) i segueix l’explicació: “De l’arrel del seu renom, no en sabem res. En canvi d’ell, sabem que era un bon home que es guanyava la vida picant matalassos i fent de psalmaire. Quan ja començava a ésser vell, a les darreries del segle passat, acostumava a voltar la ciutat de l’un cap a l’altre, cada dia feia un parell de carrers i a cada casa trucava a les portes servint-se dels bastons de picar matalassos. Si li responien s’oferia per a refer-los i si li deien que no calia aleshores demanava una almoina a canvi de resar els salms. Així anava vivint.
Però l’anomenada que va adquirir el Cargolat no va ésser pas per res d’això. La seva fama li venia de jove, de quan representava el Rei de la Patera, paper que va interpretar moltes vegades. És clar que ell fou el rei els darrers anys del temps que aquesta pantomina ja havia degenerat molt, tant que al final va haver de plegar. Fou una llàstima perquè la Patera era el ball igualadí per excel·lència: amb la seva música s’assenyalaven diversos esdeveniments. Amb el toc de la Patera, les campanes festejaven els bateigs dels nois igualadins i fins i tot la milícia feia servir de contrasenya la seva tornada.
Sembla que aquest entremès com tants d’altres va tenir el seu origen en un Auto Sacramental. Els Auto Sacramentals antigament eren representats a les esglésies i els interpretaven minyons de cases benestants. Venien a ser com un sermó escenificat que plaïa molt el poble puix que el trobava més entenedor. Passant el temps els intèrprets hi anaven afegint coses que si bé augmentaven el realisme de la representació, també perdien en reverència. Tant es van accentuar aquests detalls que les autoritats eclesiàstiques es van veure obligades a prohibir que es fessin dins del Temple i aleshores es van representar a l’exterior. Més tard tenien lloc en el curs de les processons i, per al gaudi del poble, també lluïen les seves habilitats en places i carrers, majorment davant les cases de persones importants.
La Patera o la Turquia, puix que igual es coneixia per l’un nom com per l’altre, figurava una lluita de moros i cristians que dansaven encarant-se amb un saltiró molt característic bo i encreuant l’espasa dels cristians amb la gumia dels sarraïns. Cada escamot era presidit pels seus reis i per ambaixadors, però els cristians, a més a més, eren assistits per Sant Miquel Arcàngel. De tant en tant deixaven la dansa per a recitar un parlament. Això vol dir que la baralla gairebé només era dialèctica. A còpia de predicots s’anaven aporrinant i les disputes anaven pujant de to. Cap al final, el rei moro s’encarava agressiu al cristià bo i dient-li:
–Y tu, cristiano maldito
que del moro dices mal.
Con mi espada y mi puñal
te voy a quitar la vida.
En aquest moment simulaven una lluita: els sarraïns atacaven, els cristians reculaven i quan els moros semblava que tenien les de guanyar entrava Sant Miquel, que amb un crit aturava els infidels.
Aquests queien esparverats en sentir el nom de Déu pronunciat per l’Arcàngel. Aleshores, amb els moros retuts, els cristians entonaven un himne de glòria i de victòria que tot el poble corejava entusiasmat.
Aquesta comparsa, com ja hem dit, als seus bons temps era interpretada pels minyons de les cases més bones d’Igualada els quals recitaven els parlaments amb dignitat i lluïen vestits molt luxosos. Aleshores era una gran distinció ésser rei de la Patera.
Però amb el pas dels anys la representació d’aquesta pantomina va declinar de tal manera que va esdevenir una paròdia grotesca que no tenia ni semblança amb els seus orígens: vegeu, per exemple, com interpretaven els parlaments aquella colla de tavernaris:
En un moment el rei moro, molt indignat, havia de dir –Oh, Mahoma!… I ell en lloc d’això deia reposadament: Home, home!…
Fonèticament potser resulta igual però la significació dels mots és força diferent. Entre l’entonació indignada de la primera forma i el consentiment de la segona hi ha un abisme.
Tanmateix, en aquest món tot se fa vell i quan les coses caduquen val més plegar. Així ho reconegueren i així va ésser.”
