Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1900-1970
Fill d’una masia propera a cal Sabater segons ens explica (JPS), però no hem pogut identificar quina masia és i de quina persona es tracta.
Al llibre Renoms igualadins, 1984, a la pàg. 33 diu: “L’anomenaven així perquè de molt jove ja tenia els cabells blancs. Algú deia que li venia d’un esglai que va tenir en temps de la guerra dels carlins. La gent responsable del seu temps, però, no ho creia pas així, tot i que de sobresalts, en temps de l’esmentada guerra, en podia haver passat molts. Perquè heu de saber que el Cap-blanc era confident de les forces liberals i sempre voltava d’un lloc a l’altre portant comunicacions secretes.
Més d’un cop fou perseguit per alguna patrulla carlista, però ell sabia despistar els perseguidors, ja que coneixia molts amagatalls i era prou viu per a enginyar-se tota mena d’argúcies.
La veu popular deia que mentre va durar la guerra, quan es trobava ací a Igualada, per evitar possibles traïdories dormia en un nínxol buit del cementiri.
Tot això passava quan era jove, puix que a primers de la present centúria l’home ja es considerava vell. Així i tot com que tota la vida havia estat liberal i republicà mai no faltava a la Cívica.
Algú preguntarà què era la Cívica?
La Cívica era una manifestació que es va celebrar amb moltes intermitències des de 1880 fins a l’any 1920 que va ésser el darrer. Commemorava les jornades de l’entrada dels carlins. Passava pels principals carrers de la ciutat, es dirigia cap al cementiri on es feia una ofrena floral en honor dels morts d’aquelles jornades. Tots els assistents hi anaven arrenglerats en dues fileres amb un brot de llorer que dipositaven sobre la tomba. Certa gent, de la Cívica en deia una processó sense capellans. El Cap-blanc, mentre va ésser viu, cada cop que sortia la Cívica sempre formava a la presidència juntament amb l’Espardenyer Roca, el Poldo, el Saparó, el Julié i altres prohoms republicans.
L’any 1905, va ésser un any excepcional per a la Cívica: hi va assistir el cabdill republicà Alexandre Lerroux. La seva presència va donar un to especial a la manifestació.
En tornar del cementiri la comitiva es va dirigir a la plaça de la Creu, el nom oficial de la qual era de Plaça del 17 i 18 de juliol de 1873. Allà Don Alejandro va pronunciar un parlament dels que acostumava a fer; tan vibrant, que més que un discurs se’n podia dir un castell de foc de paraules.
Mentre parlava va passar un automòbil. En aquell temps, els automòbils feien molt més soroll que els d’ara. L’estrèpit que produïa va obligar a l’orador a callar. Quan va haver passat va reprendre el seu parlament, però al cap de poc es posà a tocar la campana del convent de la Divina Pastora, per la qual cosa es va interrompre novament. Ell, però, no es va immutar ni poc ni gaire, i en tornar a parlar va dir amb molta èmfasi:
Primero es el odioso coche de la burguesia, después esta campana que suena como la voz de la reacción. ¡Pero si han interrumpido mi discurso no podrán impedir, ni ellos ni nadie, el curso glorioso del progreso!…
Qui li havia de dir a Don Alejandro, que gràcies al progrés, al cap de setanta-cinc la majoria de treballadors també tindrien un cotxe com els de la burgesia? I és que el progrés va cap allà on el porten els homes que treballen de valent; no els que de la xerrameca en fan un ofici, com el senyor Lerroux.”
