Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1867-1950
També va acompanyat del renom LA CANTINERA
Pere Gumà i Basa (Orpí, 29-9-1840), pagès.
Casat amb Francisca Llacuna i Riba (Carme, 2-7-1843), van venir a viure a Igualada l’any 1867 i van regentar la taverna del Josepó.
Els soldats que van venir per la guerra dels carlins, d’una taverna en deien una cantina i com que el Pere Gumà i la Francisca Llacuna encara no tenien cap renom van esdevenir el Cantiner i la Cantinera. Pel Padró de 1890 sabem que vivien al c/ de la Caritat, 10, 2n. Per la Història dels Blanquers pàg. 97: sabem que el Cantiner era un rentador de pèl.
L’hereu era Josep Gumà i Llacuna (Igualada, 23-3-1889), comerciant, casat amb Serafina Fàbregas i Gabarró (Igualada, 1889). Van ser fills seus: Francina Gumà i Fàbregas (Igualada, 3-9-1917) i Josep Mª Gumà i Fàbregas (Igualada, 16-2-1925), fabricant de coles i músic, casat amb Carme Climent i Andreu (Barcelona, 7-6-1925).
El Josep M. va ser un dels primers components de l’orquestra Winsor. La fàbrica de cola de cal Cantiner era al c/ Joan Abad, Colònia Godó, 16. La fabricació de cola va tenir molta importància, després de la guerra, cap a 1970 van ser substituïdes per coles sintètiques.
El llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 32, diu: “Pel que sembla, en temps de la darrera Guerra carlina el personatge de qui parlem tenia una taverna que, si en temps de pau ja era força concorreguda, amb el tragí de gent d’armes que la guerra originava, ho fou molt més en els anys de lluita. La gent del país en deia la taverna del Josepó, però els soldats, amb el seu llenguatge de caserna, en va dir la Cantina i a l’amo li digueren el Cantiner.
No sabem gran cosa més d’aquest bon home, però sí que ens vàrem assabentar, per un subjecte que descendia d’un veí seu, que el taverner repetia amb freqüència (a persones de la seva confiança, és clar):
–Això de la Guerra és una calamitat per a molta gent i jo els planyo força; el país va malament, però si la cosa va durant, jo aviat podré omplir tot el mitjot de dobletes!…
I aleshores com aquell que es plany afegia:
–Què hi puc fer jo, si la gent té tanta set!…”
