Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1930-1960
Ramon Noguera i Valls (Igualada, 29-7-1884) blanquer. Es va casar el 10-10-1908 a Sta. Maria amb Emília Riba i Botinas, natural de Tous, morta a Igualada 18-10-1934.
Els pares eren Antoni (1918) i Francisca, rambla Nova, 14 i St. Ferran, 17.
Era soci del Centre Republicà, afiliat a ERC. El 12-2-1939 va ser expulsat de l’Ateneu (llavors Centro Nacional) oficialment Salón Café de la F.E.T. Detingut 16-3-1939. Acusat per Josep Mª Ollé i Aguilera per addicte als rojos, alegrar-se dels crims a la reraguarda i odiar Maria Creus i Rafel (viuda de l’assassinat Francesc Lladó i Ferran) per haver-se negat a tenir relacions amoroses i d’haver-se venjat amb la inducció del crim. També Ramon Company i Llansana va acusar-lo d’haver intentat induir per escrit a actes immorals a la seva filla Pepita Company i Ferrer, que treballava de mecanògrafa al Control de la Pell. Finalment denunciat per Josep Estrada i Romaní, Josep Jubert i Muset i Maria Creus i Rafel. Processat causa 6230, consell de guerra i sentència 5-5-1939, condemnat a 15 anys de reclusió temporal. Commutada el 17-5-1944 per 12 anys i un dia de reclusió menor. Llibertat provisional 15-1-1943. (ADR)
El llibre Renoms igualadins, 1984, reporta una anècdota d’aquest personatge (a) Cagarrets: “Tot i que ja començava a ésser renoc el nostre personatge presumia de tenir gran requesta entre les dones. Segons ell, tant les solteres com les casades, totes estaven enamorades de la seva personeta.
Els seus amics ja estaven cansats de sentir sempre la mateixa cançó: que si aquella m’ha mirat d’una manera!… que si l’altra passa dues vegades cada dia pel davant de casa meva, per mirar si em pot trobar… que si un dia per altre rebia cartes de noies que la gent se’n faria creus, si sabés qui són… Els companys no es creien res del que els deia, però tampoc no el contradeien. Així el deixaven viure amb les seves il·lusions de conquistador. Un dia però, li volgueren jugar una broma i li van escriure una carta en la qual una falsa admiradora el citava per a una entrevista amorosa i l’invitava a trobar-se al Passeig, a les nou del vespre entre l’Hospital i el Cementiri. Per allà passaria ella ben tapada per no ésser reconeguda per mirades indiscretes. Li pregava que l’anés seguint fins on ella el conduiria.
Que la noia anés ben tapada no tenia res d’estrany si tenim en compte que allò passava en ple hivern, a la setmana dels Barbuts, i feia un fred que pelava. Si la cita estava assenyalada per a les nou, a tres quarts, el Cagarrets ja es passejava febrós, amunt i avall amb els ulls ben oberts. Tocaren les nou i ningú no aparegué; tocà un quart de deu; dos…
A tres quarts sentí fressa, el cor se li posà a batre però aviat vegé que no es tractava de la dama misteriosa… Eren un parell d’homes que arrossegaven un carretó carregat de mobles… Ell encara va esperar que toquessin les deu. Aleshores li va venir una ratxada d’esternuts, es va haver de mocar i cansat d’esperar-se se’n va anar.
A l’endemà al cafè del Foment, els companys li preguntaren:
–On eres ahir vespre que no et vas deixar veure?…
Ell va respondre resolut:
–Vaig anar a Barcelona pel negoci…
Es treu el mocador, es moca, estossega, estornuda i diu:
–No sé pas on em dec haver constipat, tot avui que em raja el nas, almenys m’he canviat deu vegades el mocador!… Els amics sí que sabien on havia agafat aquella calapàndria!…”
