Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1925-1939
Josep Piqué i Morera (Igualada, 14-8-1910 – 1938?), sastre a Francesc Casarramona, c/ Nou, 3 i després treballador mercantil.
Fill de Josep Piqué i Morera (Igualada, 5-9-1880), tintorer. Es va casar el 8-9-1934 amb Dionísia Ferrando i Suñé (Bellcaire d’Urgell, 1913). Va ser membre del Comitè Antifeixista d’Igualada. Cridat a files se’n va perdre el rastre el setembre de 1938, probablement assassinat.
El llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 208 ens explica més detalls del personatge: “El Sastrot era un minyó que treballava de sastre. No era d’ací, d’Igualada, però hi va fer cap els anys que precediren la guerra civil, és a dir, cap allà el 1933. Com sia que era solter i vivia a dispesa portava una vida molt independent i esbojarrada. Per això els seus amics li van començar a sastrot i Sastrot li va quedar.
Militava a l’Estat Català i era de l’ala més esquerrana del partit. Sindicalment no estava adherit enlloc ja que ací el sindicat de sastres no existia. Però. en esclatar la guerra civil, com que la sindicació va ésser obligatòria es va allistar a la C.N.T. Home d’acció com era, va formar part de les milícies antifeixistes i aviat va intimar amb els minyons de la F.A.I. amb els quals congeniava molt. Va llegir llibres de propaganda anarquista i aviat va saber qui eren Francesc Ascaso, Bakunin, Tarrida del Màrmol, Rosa Luxemburg, etc.
Atipant-se d’aquesta literatura el Sastrot va descobrir, amb sorpresa, que ell també tenia un acusat temperament anarquista; a ell tampoc no li plaïa ésser manat per ningú: era, allò que se’n diu, un partidari de la llibertat integral. Com ja hem dit, formava part de les milícies antifeixistes i vet ací que un dia li tocà de fer servei de control de carretera en el pas establert al davant del convent del Escolapis; hi havia molt moviment de cotxes i s’havia de vigilar que no s’escapés algun feixista disfressat o algun capellà vestit de paisà; convenia fer el cap molt viu si es volia guanyar la revolució i el Sastrot la volia guanyar.
Mentre estava de punt en el control, s’acostava un cotxe ocupat per un home sol: el Sastrot i el company li feren senyal de parar i el xofer obeí; en baixà un minyó amb cara ferrenya i el Sastrot li diu:
–On vas, camarada?
–Al frente, respon secament i en castellà.
–¿Traes salvoconducto?
–¿Qué es eso de salvoconducto?…
–Papeles, hombre, papeles.
–¿Papeles? Compañero, a mi no me conoces: yo, como buen confederado, siempre he burlado la ley!…
El posat d’aquell home i aquesta frase valien més que cap salconduït. El Sastrot i el seu company davant d’una declaració tan taxativa el van deixar passar tot seguit. El “compañero” tenia raó: l’anarquia era precisament allò: burlar les lleis, ignorar-les. Ben mirat, aquell viatger els havia donat una bona lliçó.
Bakunin deia que l’anarquia era viure plenament la vida, sense la coacció de cap mena de precepte, i ells, què estaven fent?… Controlar, controlar-ho tot! Això era una contradicció: control d’empresa, control de la pell, control del tèxtil, control del transport!… Allò no era l’anarquia per la qual lluitaven… Potser, sense pensar-s’ho, s’anaven desviant de l’ortodòxia llibertària per caure en els vicis de la burgesia capitalista…
D’aleshores ençà el Sastrot es va quedar pensatiu; ço que estava fent repugnava al seu caràcter íntegrament llibertari i a la primera ocasió que va tenir ho va exposar als companys. Aquests li van dir que no s’ho mirava bé, que anava errat, i ell els va respondre que hi anaven ells. Un definidor de la idea va pontificar: el que s’havia de fer, digué, era guanyar la guerra; un cop assolida la victòria ja ho discutirien.
No sabem què se n’ha fet del Sastrot, ni on és ni on para. La guerra la van guanyar els altres. En certa manera, sort en va tenir, perquè tossut com era, potser a hores d’ara encara ho discutirien.”
