Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1880-…
Ramon Nadal i Torra (Vilamajor, Lleida, 1855), cansalader.
Casat amb Josefa Ollé i Corbella (Montmaneu, 1857). Tenia una popular cansaladeria que era al c/ Born, 7, ara plaça Ajuntament, 5. Actualment hi ha l’Estanc de la Plaça, o Estanc de cal Mariones.
Li deien el Ros perquè tenia una cabellera abundant i de pèl ros. El seu fill Josep Nadal i Ollé (Igualada, 1881) (a) El Pepet de cal Ros, va tenir cansaladeria al c/ de St. Agustí, 90.
També hi ha qui es diu Ros de cognom i a casa seva també és a cal Ros. Hi ha Joan Ros i Corominas (a) Llampaires, el Tonet Ros, carreter i el Supermercat Ros.
En un lligall de 1872 hi figura: El sereno Joan Ferrer (a) el Ros. (ADR)
El llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 199 ens explica més detalls d’aquest personatge: “Fins a l’any 1910, que és quan es va enderrocar un illot de cases velles que hi havia davant de l’edifici de l’Ajuntament, la plaça del mercat, llavors plaça Nova o del Blat, era bon xic més petita que ara. Amb aquell enderroc desaparegué el carrer anomenat dels Quatre Cantons, que passava pel davant de la casa de la vila, i el carrer del Born va resultar més curt. Al carrer del Born hi havia una cansaladeria molt acreditada que se’n deia Cal Ros. Avui encara existeix i molta gent encara l’anomena així, però ara, sense moure’s de lloc, per mor de la reforma esmentada, ha quedat situada a la plaça de l’Ajuntament.
L’amo d’aquell establiment és Ramon Nadal i lluïa, com el rei Alfons XIIè, unes magnífiques patilles. Les del nostre home, però, eren molt poblades i d’un color com l’or. Com sia que en les nostres latituds no és gaire corrent aquest color de pèl, la gent li va començar a dir el Ros i per Ros el van conèixer, oblidant-se dels seus noms. Vet ací l’arrel del motiu que va ostentar aquell respectable cansalader.
Voldríem contar d’ell un fet molt pintoresc que retrata el seu tarannà i el de la seva època. Vegeu-lo, doncs, si us plau de seguir-nos.
En aquell temps encara no es coneixien els frigorífics, per la qual cosa la matança de porcs s’interrompia mentre corrien els dies més calorosos de l’any. Pels volts de Sant Joan es feia la darrera matança i fins a les vigílies de la Festa Major no es reprenia. Ja podeu comptar, doncs, que la gent, passat aquell parèntesi, tenia ganes de menjar porc fresc i els tenders, per a enllepolir-los més, arranjaven les botigues bo i mostrant bons penjolls de botifarres, blanques, negres crues o cuites, llom, costella, salsitxes, etc.
Heus ací que un dia un gos golafre que vagava per la plaça, atret per la sentor que desprenien aquelles viandes, es va ficar a la botiga de cal Ros confós entre la gent, i sense pensar-s’ho gaire va posar les potes davanteres sobre el taulell i clavant dentellada a una plàtera s’emportà un enfilall de botifarres esquitllant-se ràpidament. El cansalader prou l’empaitava però el gos s’entaforà en un amagatall i quan l’home el va trobar ell ja havia passat comptes de les botifarres. Si hagués portat un garrot l’hauria mort a bastonades, però què n’hauria tret?…
Comentant la facècia del gossot es va assabentar que aquella bèstia era de ca l’Albín, un advocat que vivia al carrer de la Concepció. A la tarda del mateix dia es presentà a casa de l’advocat. Fou rebut per ell, i el Ros li explicà fil per randa tot l’incident guardant-se, però, d’esmentar que el ca lladregot era precisament el gos del mateix senyor Albín.
Un cop escoltat el relat, l’advocat li va aconsellar que mirés d’arranjar la questió amistosament parlant amb l’amo del gos i si aquest el rescalava del perjudici tot quedaria arranjat.
–Doncs bé, va dir el Ros, que precisament era el dictamen que volia escoltar de boca del senyor Albín. Això és el que estic fent: resulta que el gos de qui li parlava és aquell perdiguer que té vostè. Seguint, doncs, el seu consell li vinc a reclamar set pessetes que valen les botifarres que s’ha menjat el ca.
El senyor Albín no es va immutar gens ni mica, estirà la cadena de l’armilla i de dins d’un moneder de malla, de plata, en va treure un duro i dues pessetes que el Ros recollia amb satisfacció. Creient-se que l’afer estava clos, quan ja se n’anava, el senyor Albín li diu:
–Escolta Ros, què has vingut a fer ací, a consultar l’advocat o a parlar amb l’amo del gos?…
A la qual cosa respongué el botiguer:
–La veritat, he vingut per les dues coses.
–Doncs bé, respon el senyor Albín, l’amo del gos ja ha complert com devia. Ara et toca a tu: ja deus saber que els advocats solen cobrar les consultes que els fan.
–És veritat, digui’m quan li dec.
–Doncs, mira, t’ho faré a preu d’amic: dóna’m set pessetes…
El Ros es va tornar vermell de despit i va pagar les set pessetes. Tot botzinejant se’n tornava a casa tot pensant que l’advocat amb el preu de la consulta havia abusat. Ple d’indignació va anar a trobar l’Alcalde, que aleshores era el senyor Emilià Orpí, bon client de la botiga. Li exposà la qüestió amb tots els pèls i senyals i li preguntà a quin preu cobren les consultes els advocats tota vegada que a ell li havia sortit molt cara. Aleshores el Batlle, molt circumspecte, es gratà el cap i li digué:
–Oi que l’Albín t’ha pagat els desperfectes?
–Sí.
–Oi que vas quedar satisfet del consell que et va donar?
–Sí.
–Doncs mira, Ros, no hi pensis més, puix que sempre s’ha sentit a dir que un bon consell val totes les pessetes…
El nostre home va abandonar la Casa de la Vila bo i pensant en aquella dita tan repetida pels vells: “Llops amb llops no es queixalen”.”
