Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1870-1980
Nissaga de llauners, establerts al carrer de l’Argent, 29, iniciada per Benet Mestres, llauner de Calaf.
El llibre Renoms igualadins, a la pàg. 18, en dona aquesta extensa informació: “A aquest bon home es veu ben clar que el renom li venia de l’ofici que feia, encara que ben mirat d’oficis en practicava quatre o cinc i en tots excel·lia. Era llauner, fonedor de metall, fontaner, courer, instal·lador de gas, etc. El seu nom de pila era Josep, però com sia que la casa fou fundada pel seu pare que es deia Benet i a ell el coneixien més per Benet que pel seu propi nom. Tenia un temperament molt agradable i era correspost per tothom. Se’n podrien contar moltes anècdotes, d’ell i del seu fer, però tan sols en contarem un parell i totes dues ben representatives:
Un dia el nostre home era a fer un “remendo” a casa d’un client, en el curs del qual, es va fer una petita ferida al cap d’un dit. El dit li sanguejava i ell s’embolicava amb el mocador. La mestressa de la casa li va dir que tot seguit li portava esperit de vi per rentar la ferida i un drapet per a embolicar-la. Al punt comparegué amb el drap i amb un vaset amb dos dits de líquid, bo i dient-li:
–D’esperit veig que no en tinc, però ho rentarem amb aiguardent que diuen que va bé igual.
El Benet, molt amatent, pren el vaset dels dits de la dona i es beu l’aiguardent; ella li diu:
–Què feu? Això era per a rentar la ferida!…
Ell, aleshores, s’acota i bo i posant el dit arran de terra afegeix:
–Ja ho sé, ja: però, veieu, així també hi va. Tant serà que hi vagi per fora que per dintre…
Aquesta sortida explica el seu tarannà alegre, però també es sabia posar seriós quan convenia. Vegeu-ho: el nostre protagonista, en fer-se vell, no sabem per quina malura va restar impedit de caminar i havia de passar el temps entre el llit i una cadira de braços. Fou aleshores quan l’Úrsula, la seva jove, va tenir un hereu, la qual cosa va omplir de goig tota la família.
Ell, el Benet, o el Josep, havia d’ésser el padrí, però per la seva malaltia es va haver de quedar a casa.
En tornar de bateig tothom deia:
–Ja el tenim cristià, ja no és moro!…
L’avi, tot cofoi, demanà que li deixessin veure el nadó:
–A veure, diu, a veure; porteu-me l’hereuet; deixeu-me veure el Benet petit…
–No es diu pas Benet, diu la jove. El nom que li han posat és el de Josep, com el seu pare i el seu avi.
Aleshores el vell s’enfurismà de tal manera que volia pegar el padrí.
–Com s’entén, es diu Josep!… Aquest noi s’ha de dir Benet… Bona la faríem!… que voleu que es perdi el nom de la casa? No pot ser, s’ha de dir Benet… Ja el podeu tornar a l’Església i que li canviïn el nom!… Aquest noi s’ha de dir Benet…
Tant i tant va insistir l’avi, que no van tenir cap més remei que tornar-lo a la Rectoria. Per sort, encara no l’havien inscrit en el llibre del Registre i la cosa es va poder arreglar.
Aquest fet va quedar secret en la intimitat de la família. Si hagués trascendit al domini públic, la gent del carrer aviat hauria motejat el minyó amb el renom de El Rebatejat.”
Aquesta anècdota que ens conten els autors en el llibre esmentat, va succeir al c/ Argent, 29, on el 21-3-1903 va néixer Benet Mestres i Roma, fill de Josep Mestres i Corrons i d’Úrsula Roma i Abelló, curiosament el seu hereu va ser Josep Mestres i Mas (Igualada, 9-5-1941).
Un dels Benets Llauners, el trobem al Padró de 1890: Benet Mestres i Riba (Igualada, 1858) al c/ Argent, 9, casat amb Dolors Cercós i Cendra (Igualada, 1861) filla del fabricant de sabó: Josep Cercós i Bobé (Reus, 9-1-1822). El 1920 tenia la botiga a la plaça de la Creu, 10.
El Folleto es va casar amb Maria Mestres i Corrons (Igualada, 1884) filla de Josep Mestres i Riba (a) Benet Llauner i de Josefa Corrons i Gabarró. Al Padró de 1950: Benet Mestres i Roma (Igualada, 21-3-1903), llauner, calderer i fonedor de metalls, casat amb Anna Mas i Busqué (Igualada, 22-2-1908), fills: Maria (20-2-1937) i Josep (9-5-1941).
