Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1860-1930
Pere Vilella i Ferrer (Igualada, 1847), enterramorts.
Casat amb Margarida Costa i Valls (Igualada, 1846). El Cementiri Vell d’Igualada es va construir lluny de la població l’any 1819, però no s’hi va construir cap habitatge, fins que a finals d’aquell segle l’Ajuntament d’Igualada va decidir fer-hi una caseta adjacent al fossar per a viure-hi l’enterramorts i la seva família i així a més de donar sepultura als difunts faria les tasques de guarda i de jardiner. El Patora i la seva família van ser qui van estrenar aquella casa i els seus descendents van seguir-hi vivint i essent els responsables del cementiri. El Pere Vilella està enterrat en un nínxol a tocar del portal.
El llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 163 ens n’explica la història: “Es deia Pere Vilella i Ferrer i era l’enterramorts i guardià del cementiri, dintre del qual estava situat el seu habitatge. Per això era corrent entre la gent nomenar el cementiri bo i dient a cal Patora.
A les darreres dècades de la passada centúria i primeres de la present, entre la gent del poble existia una gran aprensió respecte dels morts; gairebé tothom, qui més qui menys, davant d’un difunt sentia basarda. El Vilella, no; el Patora els contemplava sense cap mena de temor, ell tant serè estava davant d’un mort com davant d’un viu. Així ho corrobora el fet que ens disposem a contar:
En aquells dies, no s’enterrava mai una persona fins que havia passat una nit a la sala de les autòpsies, en observació, per tal de cercionar-se que estava ben morta. Es contaven tantes llegendes de gent que havia estat enterrada en vida que es va establir aquell costum –almenys això deien. Aleshores subjectaven als morts una argolla a cada puny i cada turmell connectada al corrent elèctric de manera que al més lleu moviment del difunt hauria tocat un timbre al capçal del llit del guarda. El nostre protagonista, però, sempre se n’anava a dormir tranquil convençut de passar la nit amb un son perquè pobre del qui portaven al dipòsit!, acostumava a dir.
Malgrat la tranquil·litat del guarda una nit d’estiu el timbre va tocar. Sense pensar-s’ho gens el Patora va saltar del llit per anar decidit a mirar el difunt. Per precaució, però, tenint més por de vius que de morts, va agafar l’escopeta i s’adreçà vers la sala d’autòpsies. Tot ho va trobar igual com ho havia deixat el dia anterior. Amb l’escopeta als dits va donar una mirada pels voltants del lloc i trobant-ho tot quiet se’n va tornar al llit atribuint la cosa a una causa fortuïta.
Què havia passat, doncs?… Per quin motiu va tocar el timbre? La veu popular explicava el fet dient que l’alcalde (al dir de la gent, en aquells moments ho era el Serra Constansó) juntament amb dos regidors van saltar la tàpia del recinte, van tocar una argolla del difunt amb un bastó i van córrer a amagar-se darrera d’un xiprer del cementiri dels pobres per veure què passava. Van poder observar com l’enterramorts complia la seva obligació i passat un temps prudencial van tornar a casa. L’endemà el sepulturer va ésser cridat a la Casa de la Vila on es van donar a conèixer els autors de la facècia bo i gratificant-lo per la diligència en el compliment de les seves obligacions.
El zelós guarda els va remerciar pel premi que li atorgaven a l’hora que els notificava que van estar molt de sort al refugiar-se a tan bon amagatall puix que si els arriba a veure hauria disparat sense miraments, ja que a la nit igual es veu l’alcalde com un brètol que hagués volgut fer broma a l’esquena de l’enterramorts.
Aquest fet evidencia la identificació del nostre guarda amb la seva feina, no tan sols en aquest aspecte sinó en tots els altres: el cementiri d’Igualada, deia la gent, és el jardí més ben cuidat de la ciutat i les seves galeries i l’església sempre estaven tan netes i polides com es podia desitjar.
Si en vida el cementiri va ser casa seva, molt més ho havia d’ésser després de mort. La seva tomba es troba entrant a mà dreta; és el nínxol número dos i ostenta un vers redactat per ell mateix que diu així:
Les portes d’aquest Sant Lloc
les obria i les tancava,
arreglava els seus jardins,
sos passeigs també cuidava.
Sepultura dava als morts,
entre ells tenia ma estada,
i per això son guardià
me’n deien els d’Igualada.
Jo pregava aquí per tots,
pregueu, doncs, per la meva ànima.
Com veieu, el nostre personatge també era poeta; no té res d’estrany en un home tan primmirat en totes les coses. Fins i tot al tapiar les sepultures era polit i delicat. En ell es pot ben dir que s’acomplia aquell aforisme català que diu:
“De poeta i de paleta
tots n’hem fet una miqueta.”
