Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1850-1970
Hi ha diversos destinataris d’aquest renom. En veurem alguns.
Antoni Albareda (a) Pagès, cotxer de Sta. Coloma de Queralt que feia el servei de transport de viatgers i de càrrega, entre Igualada, Sta. Coloma de Queralt i Valls, a Igualada tenia la parada a la rambla St. Ferran, 21.
A cal Riba Clavé, a la plaça de l’Ajuntament, 16 era conegut com a Cal Pagès.
Josep Riba (a) Josep Pagès, tenor de la Capella del Roser cap a 1863. (Vida… nº 1055, 25-4-1974, MSD)
Existeix la forma de la paraula com a cognom, molt conegut com a farinaire i fabricant de capses de cartró.
El llibre Renoms igualadins, 1984, a la pàg. 154 ens explica una anècdota amb aquest renom aplicat a un germà marista, el germà Eligio: “A jutjar pel renom, sembla que s’hagi de tractar d’una persona procedent d’algun poble de la comarca. Res d’això. El nostre personatge era el germà Eligi, superior que fou del col·legi Marista els anys 1916-1922.
Era de nacionalitat francesa, gran pedagog i home molt pràctic com es pot comprovar per la feta que li meresqué el sobrenom de Pagès.
No sabem per quina circumstància, tal vegada perquè s’havia hagut de fer obres a l’edifici, el cas és que el col·legi passava per una mala temporada, econòmicament parlant. El superior havia de fer jeroglífics per a fer arribar els ingressos i, com que ja hem dit que era un home molt pràctic, se li va ocórrer una pensada que podia pal·liar, en part, les estretors que passaven: resulta que al capdavall del pati on jugaven els nois hi havia un espai ajardinat que no donava altre profit que quatre flors. Veus ací, doncs, que un bon dia, dia de festa per als alumnes, ell va i arrenca totes les flors per a transformar el jardí en hort. Va preparar la terra, es va procurar plantes i llavors i ben regat aviat va fer goig. El nostre protagonista en tenia cura amb il·lusió bo i donant gràcies a Déu i pensant que la terra és molt agraïda.
Aviat s’hi van collir patates, tomàquets, escaroles i altres hortalisses i, aquells borinots que primer reien per sota el nas i despectivament li deien el Pagès, es van haver de convèncer que amb voluntat i ganes de treballar es poden fer moltes coses que si als ulls dels homes són lloables als ulls de Déu resulten meritíssimes per no dir santificants. Aquest fou l”Hermano Eligio”, com li deien els alumnes, aquest fou el Pagès.”
