Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1800-…
Paladina Mimó, pubilla de la fassina de cal Mimó. Es va casar amb Josep Biosca, fuster.
La fassina era al final del c/ de Sta. Anna (ara seria c/ Concepció, 6).
El renom Mipó és la deformació fonètica del cognom Mimó. El primer Mipó va ser Bartomeu Biosca i Mimó, que el 1917 va vendre l’antiga fassina a Ramon Sala i Ribera (a) Ramon de Sant Ramon (Sant Ramon, Lleida, 1881 – La Pobla de Claramunt, 17-9-1936).
Els Mipó si bé van deixar de fabricar aiguardent, van seguir amb el comerç de derivats del vi. Tots els igualadins solien dir, quan plovia molt: Aigua, Senyor, que de vi ja en venen a Cal Mipó.
Les dues cases de Cal Mipó són de nova construcció, el 1913 la casa c/ Garcia Fossas, 3 i el 1927, la que fa cantonada amb rambla Nova, 42. Però a Cal Mipó ja hi era abans de fer les noves construccions. A Cal Mipó ara hi ha la botiga “A grams”, c/ Garcia Fossas, 3.
El llibre Renoms igualadins, 1984, a la pàg. 123 ens en dona més detalls: “Es tracta d’una botiga de vins i licors situada al carrer dels Germans Garcia Fossas.
Pròpiament, el protagonista de l’anècdota que anem a contar no és el Mipó. Però com sia que el veritable actor de la facècia no té cap renom ens ha semblat bé servir-nos del Mipó, ja que, com veureu, també hi juga un paper ben important, si no ell mateix, els productes de la seva botiga.
Vegeu, si us plau: en el transcurs dels anys vint i dels trenta, va venir a residir a la nostra ciutat el senyor Laureà Maimí. Era mestre de música i estava empleat al Mercantil. Home molt simpàtic i ocorrent, aviat es va fer amic de tothom. Era allò que els francesos en deien un tipus “charmant”.
Però en les persones no tot són virtuts, també tenim els nostres defectes, i el senyor Maimí, sense arribar a extrems greus, tenia la passió del vi.
–A mi, deia, no em vingueu amb licors; a mi el que més em plau és el vi, i no el vi dolç, ni el vi de marca, a mi el que més m’agrada és el vi negre, fort i aspre, vi corrent del Priorat.
De tant en tant es deixava caure en algun cafè o en algun bar de barriada per tal de paladejar-ne un vaset. Però ell mai no demanava vi. La seva senyora i les seves filles que eren molt presumides, li tenien prohibit perquè això, segons elles, feia ordinari. El senyor Maimí ja estava convingut amb la gent del taulell i molt seriós demanava un “beberlei”. Aleshores el cafeter li servia un vas de vi, però col·locant-lo sobre un platet i amb una cullereta dintre el vas. Així va resoldre la qüestió; un vas de vi feia ordinari, un “beberlei” amb cullereta era una beguda distingida.
I ara veureu com s’entronca la botiga del Mipó amb el present relat. En certa ocasió el senyor Maimí es va posar malalt. El metge li va declarar una pleurèsia. L’home se sentia molt fatigat i només s’alleujava quan de tant en tant li extreien l’aigua del costat.
El nostre heroi, faceciós fins i tot en els moments de gravetat, contemplant aquella aigua un dia es va adreçar als circumstants bo i exclamant:
–No m’explico d’on pot sortir tanta aigua, si jo no n’he begut mai ni un glop; això és que aquell brètol del Mipó me la barrejava amb el vi!…
I com sia que en les hores de llit li vagava tant de pensar i meditar, per deduccions va arribar a la següent conclusió: –Ara ho veig clar, deia. Aquest noi que té la botiga és Mipó de part de la seva mare; de la part del pare es diu Pou!… Vet ací d’on sortia l’aigua!
I rient, rient, es va morir…”
