Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1880-1930
També el trobarem com EL BON JOSEP
Segons Renoms igualadins, pàg. 50, el Cerverí era Josep Bover, funcionari de l’ajuntament.
Miquel Ball: “…era un sermonaire. Era funcionari municipal”.
La revista humorística Papitu, núm. 269, del 21-1-1919, a la pàg. 44 hi ha un article titulat Motius d’Igualada que diu que el renom Bon Josep (es refereix al Cerverí) correspon a un discursaire. Feia el sermó (un parlament satíric i crític) amb motiu de la festa dels Innocents a Igualada.
El text editat el 1984 diu: “El personatge de qui anem a parlar es deia Josep Bover i estava empleat a l’Ajuntament amb la categoria d’oficial major. Era fill de la vila de Cervera, per la qual cosa li deien el Cerverí.
D’això li provenia el renom, però la seva gran popularitat li venia de les qualitats personals que posseïa. Era un home simpàtic, bromista, molt enraonador i concorrent habitual de diverses tertúlies: cada dia, després de dinar, anava a l’Ateneu, a la taula dels savis; en havent sopat solia prendre cafè a Cal Claramunt on també tenia la seva colla i ocasionalment encara participava en d’altres llocs. Tenia una veu potent i una pronúncia clara; això féu que els organitzadors de la festa dels Innocents l’escollissin per a predicar el sermó. Si popular era abans, molt més ho fou després d’aquest acte, perquè el sermó dels Innocents tenia molta audiència entre el poble. La gent l’esperava amb expectació ja que en ell es retreien tota mena de trapelleries i trifulques dels veïns de la ciutat.
Més d’un cop, molts que hi anaven per fer riota dels altres en sortien mofats.
Entre les impertinències del sermó i les grolleries dels altres actes, la festa dels Innocents, en altre temps tan lluïda, no va poder subsistir. Va tenir lloc per darrera vegada el 1907, després de 13 anys que no s’havia celebrat, i aquest cop es pot dir que fou la revifalla de la mort. El Cerverí, doncs, va ésser el darrer predicador. El sermó fou escrit per en Joan Serra i Constansó i pel que deia la gent d’abans va ser força més suau que els anteriors.
En Serra era home d’ingeni, humorista, però educat i discret. Contràriament, doncs, del que fou altres vegades, que es ficava barroerament en certes intimitats del veïnat, en aquella ocasió no va al·ludir altres persones que els propis actors que representaven la mascarada. I el Cerverí, després de fer el retrat de tots els companys, en arribar el torn del sermonaire va traçar el propi panegíric amb aquestes paraules:
Ja estan tots els consellers
i ara falta el millor
parlar del predicador,
un servidor de vostès:
Mireu-me bé la persona;
sóc l’il·lustre Cerverí
no vull que ningú d’aquí
em prengui pel Noi de Tona.
Sóc cèlebre pels discursos
que he fet arrencant queixals
i per curar tots els mals
tinc mil menes de recursos.
Amb trenta noms diferents
em coneix la multitud:
el Trompes, el Tururut,
el Barbes, l’Escuradents,
el Magre, el Giraltrès,
el Frègoli i el Revolta,
però els que em diuen poca-solta
són els que em coneixen més.
Quan fem balls de Carnaval
sóc el que fa més gatzara
i en una festa com ara
sóc sempre el més animal.
Xerro més que quinze dones,
brinco pitjor que un cabrit
i mai no m’han vist entristit,
vinguin males, vinguin bones.
A mi que no em posin frenos
quan fem gresques els tabals
perquè puc no tenir rals,
però, de vergonya… en tinc menos.
Ja sabeu, doncs, qui sóc jo;
si algú està cansat de viure
que em llogui per fer-lo riure
i es distreurà de debò.
I si alguna dona té
algun mal que ningú no el curi
que vingui i que no s’apuri,
jo la faré posar bé.
L’evocació de la figura del Cerverí ens ha portat a retreure la festa dels Innocents que, de la gent que avui viu, ben pocs deu haver que la recordin i si algú hi ha, n’ha de tenir una visió molt esfumada.
Potser, doncs, fóra oportú fer-ne una breu descripció, si més no, per a servar memòria de les xerinoles dels nostres avis:
Aquesta celebració, en els seus orígens, era una festa que, com gairebé totes les festes populars, aparellava el seu caire religiós amb actes profans. Hom suposa que era la festa dels empleats municipals i governatius que havien pres per patrons els Sants Innocents.
El “Diario de Barcelona” en el seu número corresponent al 26 de desembre del 1818, ens fa una descripció bo i qualificant-la com una festa molt lluïda i respectuosa. Aleshores –diu el diari– la festa durava tres dies: El primer, o sia la vigília, es feia una cercavila acompanyada per una banda de música i formada pels Cònsols, l’Agutzil, el Pregoner i una Corporació Municipal de caricatura ja que el dia dels Innocents no n’hi havia d’altra. Aquell dia l’Ajuntament legal deixava decidir al seu símil (és de suposar, però, que les persones que el formaven ja sabien ben bé fins on podien arribar llurs decisions).
Aquella comparsa voltava tota la vila i els ravals i cap al vespre es deixava caure a la Plaça, on el Pregoner publicava tots els actes del programa.
El dia de la festa, de bon matí, sortien dos carros guarnits. En l’un es representava el quadre de la “Degollació”; en l’altre hi anava la “Corporació Municipal”; darrera dels carros formava el seguici del personal adjunt i la banda de músics. A la tarda tenien lloc les ballades i a la nit tornaven a ballar.
L’endemà al matí tenia lloc un Ofici Funeral en sufragi dels difunts associats que havien mort durant l’any, especialment dels més devots dels Sants Innocents. La solemnitat era completa; l’altar major tot vestit de draperies negres; el celebraven quatre capellans i predicava l’homilia un orador sagrat de fama. Al final, pujava al presbiteri tota la Comunitat de Preveres per a cantar l’absolta. El darrer acte de la festa consistia a passar comptes a casa del Cònsol major i la resta de la recapta era lliurada al Sant Hospital.
Tal com diu el “Diario de Barcelona”, el 1818 aquesta festa era “pomposa, lucida, alegre y divertida” però al cap de trenta-vuit anys, pel que es pot veure, la cosa havia degenerat molt puix el Dr. Gomis, un escriptor de l’època, en fa una altra ressenya completament diferent. El Dr. Gòmis ens parla d’una festa xavacana de la qual havia desaparegut tot l’aspecte religiós i els actes festius d’abans, ara, s’havien tornat grolleries. I això era el 1852. Podeu comptar, doncs, com devia acabar a finals de la centúria quan, per la seva degeneració, va desaparèixer del tot.
Per les explicacions de la gent d’abans sabem, més o menys, com es desenvolupaven aquelles gatzares. Per la Puríssima ja començava la gresca: de bon matí sortia un minyó, disfressat, tocant el tabal de la Patera. Al seu toc s’hi afegien tots els mossos que s’havien apuntat per a participar-hi, vestits amb la mateixa disfressa del reclutador, i seguien els carrers bo i redoblant a cada cantonada. Quan estaven cansats de voltar es reunien en un local per a rebre instruccions.
Arribada la festa, a la vigília sortia la cercavila formada per “l’Ajuntament”, dalt d’un carro; en un altre carro hi anaven els Cònsols, l’Agutzil i el Predicador; al darrera seguia el Capellà muntat en una mula i tot el seguici i tot el seguici de mossos, uns a cavall i altres a peu. Rondaven pels carrers tot fent gatzara i a la vesprada feien cap a la Plaça on el Predicador, del carro estant, engegava aquell sermó que era el plat fort de la festa.
L’endemà, de bon matí, es tornava a constituir “l’Ajuntament” a l’entrada a Ca l’Oranies que era a la Rambla. Allà escoltaven els precs dels ciutadans tot menjant coca amb traguets d’aiguardent. Mentrestant els mossos voltaven pels carrers exigint el pagament d’un tribut a tothom qui passava. El tribut era d’un xavo, que era la moneda més xica que corria. Si algú es resistia a pagar, el ficaven de cap en un abeurador o el refrescaven al raig d’una font i el conduïen al “Tribunal” de Ca l’Oranies, allà, per càstig, li feien menjar coca i aiguardent. A tothom qui pagava li feien una creu a l’esquena amb una barra de guix.
Cap al migdia tornaven a organitzar la comitiva i a la Plaça feien la pantomima de la degollació amb ninots de cartró. Tot molt grotesc.
Acabat això, tot el personal de la festa es reunia en un hostal i allà acabaven les xerinoles amb un bon arròs amb conill.
Per la seva part la mainada també rondava tot el dia pels carrers plantant llufes i fent creus amb guix a tothom qui badava…
Què fan els infants?… El que veuen fer als grans!”
